fotoAvui us voldria presentar la meva filla adoptiva. Es la meva nena gran, la que m’ha robat el cor des d’aquest estiu del 2.012 i de la que no puc evitar parlar-ne cada dia per alguna història o altra perquè em té amb un somriure des de que la vaig conèixer.

Estem parlant de l’Aina, la que es fa dir cangur del Biel i la Jana. Però no, no és això. L’Aina ha pujat els graons amb tanta facilitat que ha arribat un punt que quan es queda a casa a dormir oblido fins i tot que l’haig de remunerar perquè me l’he fet tan meva que penso que és meva. I no parlo només de la seva actitud davant els nens, que és impecable, sinó que em refereixo que no hi ha dia que deixi de sorprendre’m que una noia (nena?) que encara no ha fet els 16 anys sigui capaç de tenir un cor tan gran per lo que ella anomena “la família 2”.

Es difícil trobar algú que a la seva edat prefereixi estar amb els meus fills que potser divertint-se amb les 300.000 amigues i amics que té. Es difícil veure una personeta així, que el dia que es mor la meva àvia ve al funeral i es fon en una abraçada amb mi transmetent-me tant i tant sentiment… No és possible que hi hagi algú com ella que t’envii un whatsapp una nit qualsevol per dir-me que li agrada el meu blog i que acabi fent-me plorar d’emoció per com arriba a transmetre aquest sentiment que la fa tan especial i de la que, com li vaig dir ahir, em faci acabar els meus adjectius positius per descriure-la… Hi ha persones que han vingut a aquest món amb una llum especial, i que, a més, tenen el do de dur a sobre una vareta màgica que els hi permet transmetre aquesta dolçor: l’Aina és una d’elles.

Estic segura que si algun dels seus amics llegeix el què penso d’ella, hi estarà d’acord. Es especial allà on va, viu tan intensament la vida i alhora, té tanta sort de saber-ho transmetre, que és impossible que qui estigui al seu costat no vagi amb un somriure tonto de felicitat.

Volia felicitar i alhora donar les gràcies als seus pares, el Josep i la Gemma, per haver-nos deixat que la coneguem i per, també, permetre’ns que ens la fem una mica nostra. Teniu una filla excepcionalment increïble, i us n’heu de sentir molt orgullosos.

T’estimo molt, aini, ainíii… aini, ainíii…!!! 🙂 Gràcies infinites per haver aparegut a la nostra família.

MAMA2

Bon Nadal

Posted: 21 Desembre, 2012 in #Moments

7-1-2012 402

 

Aprofitant que tinc el blog volia desitjar un Bon Nadal a qui em llegeix i em segueix o a qui esporàdicament i sense voler cau en el meu escrit per casualitat. De fet voldria desitjar Bon Nadal a tothom, fins i tot als que no conec, i perquè no dir-ho, als que no m’han fet la vida gens agradable, als “indisiables”, que diria aquell… A tots, perquè crec que Nadal hauria de ser, ni que fos per un dia, felicitat pura i dura!

Nadal és una barreja de sentiments tan bèstia que a vegades fa mal. Pels que ens falta algú estimat (molt estimat), ens costa horrors acostumar-nos a la seva abscència, a la seva cadira, al seu plat, als seus cants, a la seva veu, al seu somriure, a la seva olor… Es un treure’s la pols, aquell dia, respirar profundament i dir-se a un mateix i amb una força que no trobes: “…és… Nadal…”. Però per altra banda tenim una alegria d’eufòria, jo sempre l’he sentit així. Nadal és tan màgic al mateix temps! Tenir fills ho converteix en un dia on només hi manca la neu a la finestra per posar-hi la cirereta del pastís. Ho vivim apassionadament, caga tió, roba nova (aquest any no, aprofitarem la dels anys anteriors), nervis pels tiberis, música de nadales de fons, torrons, felicitar als amics, regals,.. Es.. Es una intensitat a flor de pell, que fa que l’abscència d’alguns es converteixi amb una bombolla que ho tapa i que et fa dir: “l’any que ve anirà millor”.

Tan de bo hi hagués més màgia repartida perquè tothom, absolutament tothom, però sobretot els nens, trobéssin el significat de la paraul felicitat ni que fos el dia de Nadal… I si us plau, llenceu les aspereses al contenidor transparent… Al cap i a la fi, el món s’acaba… però que acabi bé.

Us deixo la cançoneta de Sanjosex “Polvorons amb mel”… Senzillament genial per aquests dies..!

BON NADAL 2012

Plorar quan no en sabem

Posted: 6 Desembre, 2012 in #Moments
Etiquetes:

llorar

Dilluns ben d’hora ens vam despertar amb la trista notícia que la Carme ens havia deixat. Rebre un missatge on hi diu que la mare d’un amic (germà) s’ha mort et deixa amb el telèfon a la mà durant uns segons més llargs de l’habitual… No és agradable per ningú, però en aquest cas era un sentiment de “no pot ser” barrejat amb un alè de descans.

Comunicar-ho a la meva família i dir que per fi descansarà fa que la boca se’m faci més petita de lo habitual i em fa creure que sóc un monstre al pensar que és millor aquesta situació que 15 anys de sofriment per malaltia degenerativa i incurable.

Però arriba aquell moment en que m’assec a la cuina, amb el meu cafè amb llet i em trobo que de cop les llàgrimes em cauen, sense saber massa bé si també és correcte que pugui plorar per l’absència de qui feia anys que no veia des de que, per mi, va deixar de ser ella. Puc plorar? No, en aquell moment em va semblar que era una falta de respecte (a no sé qui) i vaig fer enrere per no expressar el què ni jo mateixa era conscient que sentia en aquell moment…

Agafar el cotxe per anar a veure la família i prohibir-me deixar anar una llàgrima, talment com el dia de la mort del meu pare. Prohibit plorar. Ara no toca. Saber (creure) que hi haurà algú que et necessitarà forta i que no voldrà plorar davant teu,… Això era el què passava. Sabia que el meu amic (germà) no voldria plorar, perquè,.. Com molta gent, no en sap.

No ens han ensenyat a mostrar el dolor, només l’alegria. No ens està permès defallir en cap moment, perquè ningú ens ho ha permès. Des de petits, quan ens feiem mal, ja ens deien “no ploris”, quan perdíem un objecte per a nosaltres preuadíssim, hi havia el “no passa res” i el substituïes per una altra cosa, quan se’ns moria la primera mascota hi havia un “se n’ha anat” i així fins arribar de cop a la mort d’algú a qui estimes. No hi haurà el petó de la mare per guarir-te la ferida, ni et remplaçaran l’objecte perdut, ni de cop t’arribaran amb una altre mare per substituir la que se n’ha anat. No. No en sabem, ningú ens n’ha ensenyat, senzillament… S’ha mort.

Arribar al tanatori amb els punys apretats i amb un nus a la gola que m’impedia ser qui sóc, mentre el meu cervell m’indicava que “està prohibit plorar”. I així vaig fer-ho,… Fins que entre conversa amb la Marina i la Montse vaig recordar el meu moment de cafè amb llet i les llàgrimes començaven a fer-me la mala passada (el martell de “no puc plorar” cada cop em picava més fort al cap) i per fi va arribar qui no sap plorar, el meu amic (germà). Ni paraules, ni mirades… No va caldre res més que una abraçada infinita per ensenyar-li al Jaume, que plorar ens està permès. Que la mort de la Carme és una pena amb dolor, i que el millor medicament en aquests moments,… Són les llàgrimes. Que l’ha perdut i serà insusbtituïble, que no tornarà, però que el record el tindrà sempre.

Els nostres fills han de saber que les persones, a vegades, se’n van per no tornar mai més perquè es moren, no perquè volin cap al cel, ni perquè se n’hagin anat de viatge. La mort existeix, i per tant, s’ha de donar permís per expressar un dolor infernal.

Somriu i regala alegria!

Posted: 27 Novembre, 2012 in #Moments
Etiquetes: ,

Tots tenim dies bons, dies que almenys pots somriure, i dies que demà serà millor… O també ho podríem dir com a: tots tenim dies horrorosos, de molta mandra, i dies en què costa molt… En els 2 casos hem dit exactament el mateix, però en el primer utilitzem positivisme en la frase, i en el segon tot és negatiu.

Ara que ha passat la campanya electoral, recordo que em vaig quedar amb un tema que va comentar un expert a la ràdio: mai es pot posar un eslògan amb un NO o negativitat, perquè t’assegura una pèrdua segur. Jo no hi entenc gens ni mica, i menys de sociologia i maneres de pensar, però sí que puc parlar de la meva experiència i del meu entorn.

Tot i la mandra que em pugui fer, un cop em llevo em considero una persona amb molta energia. Es quan més ganes tinc d’endreçar les coses, de xerrar, de crear esdeveniments, d’adequar-me l’agenda segons el què crec que puc ser capaç de fer aquell dia,… Considero que em llevo amb el peu dret en sentit figurat, doncs per on dormo ho faig amb l’esquerre 😉 i penso que no costa gens, un moment abans d’aixecar el cos, donar gràcies a qui sigui per tot el què tenim. Crec doncs, que sóc una persona que tot i tenir una aparença seriosa, sóc positiva i per tant, comparteixo l’alegria, el què vol dir que puc ajudar als del meu entorn a ser una mica més positius.

En la meva època laboral a l’Hotel Arts al back-office hi havia un dibuix d’una cara d’un noi amb un somriure tibat per 2 pinces d’estendre la roba a cada galta i hi deia: “Sonríe, estamos en escena”. El primer dia que el vaig veure vaig pensar que tota aquella filosofia era una secta tal i com m’havien parlat,.. Però més endavant vaig entendre realment que aquella manera de comunicar-nos amb el client era fantàstica! Si sortim a aquest escenari anomenat vida amb un somriure d’orella a orella, estarem repartint alegria, i lo què és més increïble: d’una forma gratuïta!!

Visc al Bages, on els extrems de temperatura són dels més alts de Catalunya: molta calor a l’estiu (#Manrakesh) i molt fred a l’hivern (#Manrússia) i per tant, els canvis d’estat d’ànim crec que poden sentir-se força influenciats per culpa del clima. Avui ens hem llevat en un dia gris, fred, entre gotes fines i emboirat. Però sabeu què us dic? He tret el cap per la finestra i amb un somriure d’orella a orella m’he limitat dir-li a l’hivern: “Benvingut, t’estàvem esperant perquè tu ens portes el Nadal”.

Crec que entre tots podríem fer un món més positiu si regaléssim alegria. No costa tant, només es demana un somriure 🙂

Que el meu fill s’assembla físicament al meu pare, és un fet que molts hem pogut comprovar. Que el Biel és fill del seu pare,… N’és un de molt important, sobretot per tot el que va dir ahir a la nit i del que encara n’estic processant les dades.

 

La Jana va començar a parlar de Jesús i de la multiplicació dels pans, i em va agradar la visió que en té d’aquesta història:

– Sabeu que Jesús no va fer un miracle, sinó que al partir els pans i compartir-los amb l’altra gent, va semblar que feia molts més pans, com si fos miracle? “Compartir és multiplicar” – Resulta que ho havien fet a l’escola i la mestra (Anna, gràcies!) els hi va enfocar d’aquesta manera.  La Jana estava emocionadíssima explicant-nos la història de la classe quan de cop apareix el Biel i ens diu que segurament Jesús deuria existir com si fos un polític, que deuria ser una bona persona, però que Déu en realitat no ha existit mai… I aquí va començar la meva fascinació per veure com la mare natura és capaç de crear un fill exactament igual que el seu pare en la manera de pensar:

– Jo crec que en realitat no és la primera vegada que existeixo, sinó que és possible que ho hagi fet molts cops, segurament alguna vegada he estat una formiga, o fins i tot he pogut ser jo mateix més d’un cop.

(Silenci a la cuina, els meus ulls no pestanyegen i el Xavi em mira i es posa vermell amb un somriure de complicitat cap al Biel com dient-me: és fill meu)

La Jana no entenia res,… Em va mirar i em va dir: “però què diu, el Biel, d’una formiga?”. El Biel n’hi va donar una resposta:

– Sí, Jana, és possible que tu i jo en realitat en aquests moments no estiguem aquí, sinó que ens ho sembla, però que també pot ser que estiguem a tot arreu, o que no estiguem enlloc. No sabem on som, no ens ho pot dir ningú… Potser aquí al costat hi ha uns éssers vius tant petits que no els veiem, potser són unes molècules (ara m’hi posa les molècules??) que en realitat són elles les que ens diuen que haguem de parlar, i que ara mateix m’estan dient que li digui a la mama si em deixa anar a veure a la tele.

La Jana se’m va acostar i em va dir si en realitat hi havia algú més entre nosaltres,… La vaig tranquil·litzar dient-li que érem nosaltres 4, que tot allò són imaginacions del Biel i que no són certes, tot i que li vaig dir al meu fill que estava bé que pensés que tot plegat eren éssers vius,… (Sincerament, no sabia què dir, i el Xavi estava en silenci còmplice cap al Biel, ell pensa igual!).

I ja no hi havia qui parés al Biel:

– A vegades penso que vosaltres no sou els meus pares i que tots plegats sou uns actors. (nooo!!! és el Xavi en versió aleví!). M’imagino que a la resta del món ens estan veient per la TV, menys a Catalunya, perquè sinó jo me n’adonaria. I que la vegada que vam anar a Roma, llavors els catalans van poder seguir la sèrie, i que els romans estaven súper contents que hi anés jo perquè en realitat, tots em miren a mi. Que quan l’Oriol (és el seu amic) passa pel meu costat i estossega, és perquè els de la sèrie li han dit que ho faci (això m’ho va representar i tot, amb tos a la meva orella inclosa…) I que jo et demano que et posis el Canal+, mama, però que m’has de dir que no pels diners, perquè els de la sèrie et diuen que ho diguis, però jo sé que en el fons tu voldries que el poséssim. Es més, penso que tot és inventat, i que aquesta crisi també l’ha creat els que escriuen la sèrie. EN REALITAT, MAMA, NO HI HA CRISI.

Bé,… Doncs no hi ha crisi, és una manera de veure que la culpa del nostre NO constant durant una negociació pares-fills cap a un desig d’ells a un SI, no és culpa nostra, sinó de tots els que han creat aquest món ple de molècules, aquesta existència o aquest Show de Truman.

Espero seguir sent l’actriu que fa de mare del Biel i la Jana fins al final de la meva vida, i que les molècules no interfereixin massa d’hora en que jo canviï d’un estat humà a un de formiga.

Benvingut Nil

Posted: 16 Novembre, 2012 in #Moments

La veritat és que encara estic un xic emocionada. Els posts de l’Enric des del dia que el Nil va decidir tocar la porta i sortir tant sí com no, l’aniversari de la Mariona, els meus fills, una setmana més aviat feixuga laboralment parlant,.. Però ja està. Ja estem a divendres i això em farà el camí més fàcil per poder escriure el post que des del dia 14 intento penjar al meu bloc.

El Nil és el petit, en tots els sentits. Es el petit de casa seva, de la família Bastardas, de la família Homs, de casa nostra, dels amics,… I és el petit perquè ha volgut néixer abans d’hora. Estem parlant de 5 setmanes, uns 35 dies aproximadament. I d’aquests dies ell va decidir empènyer fins al final per poder fer-ho el mateix dia que l’aniversari de la seva mare. Van passar un dia d’estrés de lo millor i pitjor, com deia ahir l’Enric: “El pitjormillor dia de la meva vida”. Però mentre em deia això, oblidava que si són així de forts, és perquè han passat pitjors dies (no millors).

Que uns amics tinguin un fill és emocionant, que l’Enric i la Mariona tinguin el Nil ho fa especial. Segurament no sóc objectiva, però penso en ells com una parella que han viscut tan intensament tot el què els hi ha passat, que a vegades em dóna la sensació que fins i tot jo estic en un Dragon Khan. Ells ja es van conèixer en un dia d’aniversari, van ser coneixedors d’una mala notícia un altre dia d’aniversari, en aquest cas ja del casament, i el Nil decideix també venir abans d’hora perquè no vol ser diferent i ha de tocar la campana en l’aniversari de sa mare.

“Torneu a ser tiets!!” va ser la frase que va fer esclatar la meva família per 2 motius: el primer perquè volia dir que tot havia anat bé després d’un dia de missatges contradictoris, el segon, perquè nosaltres no som tiets, ni cosins, ni nebots,… Però tampoc som amics corrents. Som una mena de família que no té la mateixa sang, però que viu intensament el què a l’altre li passa. Això els entesos, que són ells, segurament hi trobarien una descripció més acurada, jo puc dir el què sento, i ara mateix expresso que som tan feliços de (con)viure aquests moments amb la família Bastardas-Homs, que no volem que això s’acabi. Mai.

Gràcies al Nil per posar la cirereta a una història preciosa com és la família Bastardas-Homs, i retruc, la nostra.

Us estimem, merci per fer-nos tiets.

Buscant el cap de setmanaJa som divendres, un dels dies més bonics per a mi! S’acaba la jornada laboral i comença la intensitat amb la família i els amics. Busqueu la felicitat, ni que sigui a l’horitzó, sempre hi ha algun punt que ens espera.

Kiss slowly, laugh insanely, love truly and forgive quickly!! 🙂

AVANCEM

Posted: 7 Novembre, 2012 in #Moments

Direcció al futur

Qui diu que només és pels nostres fills, l’estudiar? Qui diu que només ells són els que tenen el futur? Nosaltres, tenim el seu futur a les nostres mans, i és per això que hem d’avançar, perquè som el mirall del què ells faran i els hem de demostrar que no n’hi ha mai prou, que sempre es pot fer més, i que sempre s’és a temps a donar un tomb a la nostra vida.

Començo amb molt d’entusiasme aquest nou bloc,  ja sigui com exercici del nou treball, però alhora per  mostrar una mica al món empresarial que n’hi ha alguns que estem empenyent aquest país per donar-li un tomb a la manera de servir: el món de les xarxes socials està trucant a moltes portes i amb molta força, comencem doncs a professionalitzar-nos com cal i a situar-nos amb les noves tecnologies.

Benvinguts al meu petit món de Community Manager.