El meu blog

Avui, no sé com, m’he trobat endreçant el perfil d’instagram i m’he adonat que hi tenia posat l’enllaç del meu blog. “Ah, però si tinc un blog!” -m’he dit. I sí, he clicat a sobre, com si vulgués fer de voyeur de mi mateixa, i hi he entrat. El primer que he vist ha estat una foto que em va fer la Laura-Maria-Queralt (no sé quina de les 3, exactament!) i m’ha vingut el riure! Aquell dia va ser tan divertit! Però,… Quant temps fa, d’això? He mirat amunt on hi diu “ninauli” i m’he adonat que aquella persona del barret amb un somriure profident, és mare d’un adolescent,… I d’una pre-adolescent! Ep, i aquesta qui és? La ninauli que jo conec és mare de 2 adolescents amb majúscules, no sabria dir quin dels meus 2 fills ho és més!

Segueixo investigant-me a mi mateixa, i veig que fins i tot hi tinc comentaris que no he respost, i he pensat que la persona que escrivia aquells textos era una deixada. Jo, si hagués estat ella, hagués respost tots i cadascún dels comentaris bonics (i alguns no tant) que li van deixar al seu dia. He volgut sortir d’allà però em sentia com Alícia al país de les meravelles. Volia explorar aquell món absurd però fantasiós alhora, i em cridava l’atenció anar a buscar el primer post. I m’he trobat llegint el segon, també. I el tercer, i així fins al darrer. Avui he fet de tafanera del meu blog, i he tingut un sacseig brutal de mi mateixa. He recordat dies molt concrets de la meva vida, especials, tristos, feliços,… He tingut la sensació que em mirava a dins meu i recordava el meu passat des d’una butaca de platea. Com si fos una espectadora del que jo mateixa he decidit a publicar sobre mi i els meus.

I així ha sigut com de l’absurd, avui em trobo escrivint una nova publicació. Una que no farà que em quedi, però sí que em traurà l’espina que porto de fa mesos: escriure i compartir-ho.

M’he adonat, que després de tant de temps i amb publicacions de tota mena, segueixo tenint a la majoria de persones dins el que jo anomeno “el meu cercle”. He madurat, però no m’he podrit.

Seguiré intentant escriure, ni que sigui un dia que entri en alguna xarxa social i em trobi el meu enllaç perdut com a símbol de descripció de qui sóc. I canviaré la informació, però no la meva manera de pensar.

Llegeix-me, si et ve de gust, però no et prometo res. La visió de la teva butaca possiblement no sigui exactament igual que la meva 😉

 

Anuncis

Publicat per

ninauli

Gràcies al Biel i a la Jana, aprenc a ser mare de dos adolescents! Professionalment, tot i que sóc TEAT, Export Manager i vaig fer un màster de Community Manager, sóc empresària d'un magatzem de pedres, marbres, granits, quars i porcellànic. I si trobo el moment, escric.

8 respostes a “El meu blog”

  1. No deixis d’escriure. Mai. No deixis d’observar-te. Mai. No deixis d’evolucionar. Mai. Et seguirem llegint. Observant. Serem vouyeurs. De la teva obra. Del teu llegat. De tu.

  2. I jo a la foto que et va fer la laura-queralt-maria (no recordo qui te la va fer) hi veig una dona preciosa, enèrgica, una gran parella, una gran mare, una gran amiga i una gran treballadora. I en l’escrit, tot això també s’hi deixa veure, així que GO GO GO!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s