Perduts en el temps

horari442.282“No sabem si va ser un inici o un desenllaç degut a un final, si tot va començar ahir a les dues o a les tres, si avui és hora nova o vella, o si el sol sortirà abans o després que la lluna”

Estirada al llit, rebolcada entre llençols que camuflaven malsons de nits anteriors, la Coral no deixava de donar voltes a la darrera imatge obtinguda d’ell. Feia dies que acumulava massa preguntes sense obtenir-ne resposta. Paraules que s’embarbussaven l’una sobre l’altra creant un castell d’interrogants que no aconseguien trobar la peça clau del trencaclosques. I ahir a la nit ho va deixar anar tot sense donar temps a cap reacció. Va vomitar-li al Miquel tot el que tenia amagat entre l’estómac i la ment, el que li coïa i no deixava avançar en res del que feia. Sense ordre, entre llàgrimes, crits i silencis que li servien alhora per expressar-se millor, la Coral va passar d’un estat a l’altre en un segon, al mateix precís moment que el canvi d’hora d’hivern a estiu. Com si algú li hagués robat aquella hora, i de cop, hagués passat a ser una altra persona.

Però tot va semblar-li inútil quan va buscar en la mirada del Miquel les respostes als seus crits, a la seva ràbia, a la seva por… Decebuda, només hi va saber trobar buidor i silenci. El Miquel tenia els ulls tristos, havien perdut aquella il·lusió i ja no li brillaven. No expressaven res més que una petita temor a l’escoltar el desordre de paraules de la Coral i adonar-se que aquells seixanta minuts perduts pel canvi d’horari, portaven amagats un missatge que ell no entenia. Va ser en aquell precís moment que en Miquel va saber que mai més podria recuperar la seva Coral. Que aquella hora perduda en el temps, havia amagat un diàleg inexistent entre els dos, i que mentre ell restava encara a les dues del matí, la Coral havia passat a viure a les tres.  Just una hora que no va existir mai, en un espai de temps buit i negre que amagava unes paraules, unes preguntes i unes respostes, una petita explicació. Va saber que ell també, va passar d’estar viu a sentir-se sempre més amb l’ànima morta.

Va observar amb detall cada racó d’aquell espai on havien compartit futures il·lusions, passats de riures i paraules d’amor ja desaparegudes i convertides en un no-res, i llegir en aquella escena que aquell present era tan colpidor que l’ofegava. Va veure la Coral just al mig del decorat de l’obra que portava com a títol un final sense retorn,… I se’n va anar. Per sempre més.

Anuncis