Arxivar per Desembre, 2012

Bon Nadal

Posted: 21 Desembre, 2012 in #Moments

7-1-2012 402

 

Aprofitant que tinc el blog volia desitjar un Bon Nadal a qui em llegeix i em segueix o a qui esporàdicament i sense voler cau en el meu escrit per casualitat. De fet voldria desitjar Bon Nadal a tothom, fins i tot als que no conec, i perquè no dir-ho, als que no m’han fet la vida gens agradable, als “indisiables”, que diria aquell… A tots, perquè crec que Nadal hauria de ser, ni que fos per un dia, felicitat pura i dura!

Nadal és una barreja de sentiments tan bèstia que a vegades fa mal. Pels que ens falta algú estimat (molt estimat), ens costa horrors acostumar-nos a la seva abscència, a la seva cadira, al seu plat, als seus cants, a la seva veu, al seu somriure, a la seva olor… Es un treure’s la pols, aquell dia, respirar profundament i dir-se a un mateix i amb una força que no trobes: “…és… Nadal…”. Però per altra banda tenim una alegria d’eufòria, jo sempre l’he sentit així. Nadal és tan màgic al mateix temps! Tenir fills ho converteix en un dia on només hi manca la neu a la finestra per posar-hi la cirereta del pastís. Ho vivim apassionadament, caga tió, roba nova (aquest any no, aprofitarem la dels anys anteriors), nervis pels tiberis, música de nadales de fons, torrons, felicitar als amics, regals,.. Es.. Es una intensitat a flor de pell, que fa que l’abscència d’alguns es converteixi amb una bombolla que ho tapa i que et fa dir: “l’any que ve anirà millor”.

Tan de bo hi hagués més màgia repartida perquè tothom, absolutament tothom, però sobretot els nens, trobéssin el significat de la paraul felicitat ni que fos el dia de Nadal… I si us plau, llenceu les aspereses al contenidor transparent… Al cap i a la fi, el món s’acaba… però que acabi bé.

Us deixo la cançoneta de Sanjosex “Polvorons amb mel”… Senzillament genial per aquests dies..!

BON NADAL 2012

Plorar quan no en sabem

Posted: 6 Desembre, 2012 in #Moments
Etiquetes:

llorar

Dilluns ben d’hora ens vam despertar amb la trista notícia que la Carme ens havia deixat. Rebre un missatge on hi diu que la mare d’un amic (germà) s’ha mort et deixa amb el telèfon a la mà durant uns segons més llargs de l’habitual… No és agradable per ningú, però en aquest cas era un sentiment de “no pot ser” barrejat amb un alè de descans.

Comunicar-ho a la meva família i dir que per fi descansarà fa que la boca se’m faci més petita de lo habitual i em fa creure que sóc un monstre al pensar que és millor aquesta situació que 15 anys de sofriment per malaltia degenerativa i incurable.

Però arriba aquell moment en que m’assec a la cuina, amb el meu cafè amb llet i em trobo que de cop les llàgrimes em cauen, sense saber massa bé si també és correcte que pugui plorar per l’absència de qui feia anys que no veia des de que, per mi, va deixar de ser ella. Puc plorar? No, en aquell moment em va semblar que era una falta de respecte (a no sé qui) i vaig fer enrere per no expressar el què ni jo mateixa era conscient que sentia en aquell moment…

Agafar el cotxe per anar a veure la família i prohibir-me deixar anar una llàgrima, talment com el dia de la mort del meu pare. Prohibit plorar. Ara no toca. Saber (creure) que hi haurà algú que et necessitarà forta i que no voldrà plorar davant teu,… Això era el què passava. Sabia que el meu amic (germà) no voldria plorar, perquè,.. Com molta gent, no en sap.

No ens han ensenyat a mostrar el dolor, només l’alegria. No ens està permès defallir en cap moment, perquè ningú ens ho ha permès. Des de petits, quan ens feiem mal, ja ens deien “no ploris”, quan perdíem un objecte per a nosaltres preuadíssim, hi havia el “no passa res” i el substituïes per una altra cosa, quan se’ns moria la primera mascota hi havia un “se n’ha anat” i així fins arribar de cop a la mort d’algú a qui estimes. No hi haurà el petó de la mare per guarir-te la ferida, ni et remplaçaran l’objecte perdut, ni de cop t’arribaran amb una altre mare per substituir la que se n’ha anat. No. No en sabem, ningú ens n’ha ensenyat, senzillament… S’ha mort.

Arribar al tanatori amb els punys apretats i amb un nus a la gola que m’impedia ser qui sóc, mentre el meu cervell m’indicava que “està prohibit plorar”. I així vaig fer-ho,… Fins que entre conversa amb la Marina i la Montse vaig recordar el meu moment de cafè amb llet i les llàgrimes començaven a fer-me la mala passada (el martell de “no puc plorar” cada cop em picava més fort al cap) i per fi va arribar qui no sap plorar, el meu amic (germà). Ni paraules, ni mirades… No va caldre res més que una abraçada infinita per ensenyar-li al Jaume, que plorar ens està permès. Que la mort de la Carme és una pena amb dolor, i que el millor medicament en aquests moments,… Són les llàgrimes. Que l’ha perdut i serà insusbtituïble, que no tornarà, però que el record el tindrà sempre.

Els nostres fills han de saber que les persones, a vegades, se’n van per no tornar mai més perquè es moren, no perquè volin cap al cel, ni perquè se n’hagin anat de viatge. La mort existeix, i per tant, s’ha de donar permís per expressar un dolor infernal.