La veritat és que encara estic un xic emocionada. Els posts de l’Enric des del dia que el Nil va decidir tocar la porta i sortir tant sí com no, l’aniversari de la Mariona, els meus fills, una setmana més aviat feixuga laboralment parlant,.. Però ja està. Ja estem a divendres i això em farà el camí més fàcil per poder escriure el post que des del dia 14 intento penjar al meu bloc.
El Nil és el petit, en tots els sentits. Es el petit de casa seva, de la família Bastardas, de la família Homs, de casa nostra, dels amics,… I és el petit perquè ha volgut néixer abans d’hora. Estem parlant de 5 setmanes, uns 35 dies aproximadament. I d’aquests dies ell va decidir empènyer fins al final per poder fer-ho el mateix dia que l’aniversari de la seva mare. Van passar un dia d’estrés de lo millor i pitjor, com deia ahir l’Enric: “El pitjormillor dia de la meva vida”. Però mentre em deia això, oblidava que si són així de forts, és perquè han passat pitjors dies (no millors).
Que uns amics tinguin un fill és emocionant, que l’Enric i la Mariona tinguin el Nil ho fa especial. Segurament no sóc objectiva, però penso en ells com una parella que han viscut tan intensament tot el què els hi ha passat, que a vegades em dóna la sensació que fins i tot jo estic en un Dragon Khan. Ells ja es van conèixer en un dia d’aniversari, van ser coneixedors d’una mala notícia un altre dia d’aniversari, en aquest cas ja del casament, i el Nil decideix també venir abans d’hora perquè no vol ser diferent i ha de tocar la campana en l’aniversari de sa mare.
“Torneu a ser tiets!!” va ser la frase que va fer esclatar la meva família per 2 motius: el primer perquè volia dir que tot havia anat bé després d’un dia de missatges contradictoris, el segon, perquè nosaltres no som tiets, ni cosins, ni nebots,… Però tampoc som amics corrents. Som una mena de família que no té la mateixa sang, però que viu intensament el què a l’altre li passa. Això els entesos, que són ells, segurament hi trobarien una descripció més acurada, jo puc dir el què sento, i ara mateix expresso que som tan feliços de (con)viure aquests moments amb la família Bastardas-Homs, que no volem que això s’acabi. Mai.
Gràcies al Nil per posar la cirereta a una història preciosa com és la família Bastardas-Homs, i retruc, la nostra.
Us estimem, merci per fer-nos tiets.
ninauli 