L’ÀNIMA ESCRITA

img_9707.jpg

Fulls en blanc que voldria omplir dels meus racons més inhòspits. No pel fet que em puguin incomodar, sinó perquè en realitat els desconec. I no és fins que em poso davant del mirall que reflecteix la meva ànima, que agafo la carpeta de racons per descobrir, i la deixo sobre la taula. Me la miro abans d’obrir-la perquè no sé si m’agradarà el què hi ha amagat. Me’n faig una descripció exclusivament per a mi, abans de saber ben bé què hi puc trobar, i per calmar les aigües de les sorpreses que no puguin ser del tot acceptades. I l’obro, i hi veig situacions que no sabia que havia guardat allà; moments de dolor que no vull expulsar de mi, segurament per no caure en la temptació de la debilitat. No fos cas que la meva cuirassa es veiés empolsinada per un moment de baixa fortalesa, i no fos cas, tampoc, que ho exposés al món que creu de mi que sóc com voldria ser, però que en el fons, ningú és el què aparenta.

L’ànima té aquest do d’emmagatzematge, posseeix aquest espai de situacions no afrontades, siguin bones o dolentes, però sobretot, l’espai on hi llancem descaradament moments que no hi hem dedicat el temps suficient per posar-nos-els davant dels nassos. Són els trasters de la nostra ment, amb situacions ordenades amb més o menys gràcia, però un lloc on hi guardem aquests estatus perquè no volem que desapareguin. I és quan obrim la carpeta de racons que ens apareixen frases soltes, imatges, sentiments, i, perquè no dir-ho, també hi guardem alguna peça d’algú que no ha sabut guardar-se-la a temps en el seu traster, però que en aquell moment hi érem nosaltres per recollir-la darrere seu. Possiblement sense ni tan sols demanar-li permís, sinó pel simple fet de posseir-la fins al punt de sentir-nos-la nostra.

I amb la carpeta oberta davant meu, hi poso ordre, no a tot, però sí al que en aquell dia crec que puc o vull ser capaç d’entendre de la meva ànima. Escullo (a vegades a l’atzar) una foto guardada en el rodet del meu telèfon, i aquella imatge m’ajuda a descriure el racó de l’ànima que he triat. I tanco els ulls, i és en aquell espai de temps que afronto el moment que em porta de viatge just en aquella situació, i me l’enduc, per convertir-me’l en un record ordenat que ha passat d’estar en el traster de l’ànima, per acompassar-se directament al cor. I, tanmateix, exposar-lo a tot el món mitjançant una fotografia meva, que com bé se sap, és el reflexe de la meva ànima que he decidit, avui en exclusiva, treure de mi.

Anuncis

NADAL EN LLETRES GROGUES

Aquest any algú ha decidit canviar-nos el Nadal vermell per un de groc, ens ha obligat a canviar el color del cor que porta la sang, per aquell que nosaltres veiem al sol. Hi ha qui imperativament ha volgut arrencar-nos de l’ànima l’esperit que aquestes festes comporten, ha cregut que som animals que morim quan ens tapen el somriure, i que ens atemorim davant un número de tres xifres.

El que aquesta gent no sap és que, malgrat aquest Nadal els nostres presos no seuran a taula, no escoltaran els crits d’il•lusió dels més petits corrent al voltant del tió, no cantaran ni somriuran, ni miraran de reüll la seva parella, el pare o mare, ni fins i tot s’abraçaran amb els amics; aquests presos saben que tenen un poble sencer que els encoratja dia a dia, capaç de pintar de vermell les lletres d’un Nadal negre, de saber plantar gira-sols per donar l’esquena, cridar tan fort que ens sentin des de la fredor d’una cel•la, dibuixar un somriure amb núvols de colors, i saber escriure paraules com AMOR, on abans hi havia un número.

Alguns ja fa temps que passem el Nadal deixant cadires buides, però també fa temps que hem après a omplir-les de persones que estimem. No ha estat fàcil, però és justament gràcies a aquests que ja no hi són, que ens van ensenyar a tenir una ànima indestructible, a lluitar pacíficament per allò que tant volíem. Ens van acompanyar quan a vegades defallíem, i ens van ensenyar que quan caiem, ens tornem a aixecar traient-nos la pols. Una i una altra vegada, perquè “som fruit de moltes derrotes, però som llavor de totes les victòries”.

Algú decideix pintar-nos el Nadal de barrots grisos, però no sap que tenim la força del pantone de la nostra llibertat. Que seguim dempeus, i tossudament alçades i que hi ha màgies d’esperits que portem a dintre, que no moriran mai.

BON NADAL 2017

En segons

Estirada en un llit plegable de casa d'uns amics, intento mirar-me el món com si jo fos més petita i la vida s'acluqués als meus peus. No hi cabo bé estirada, però m'agrada, perquè és una sensació infantil. Em sento petita en un llit on em surten les puntes dels dits i em cargolo amb un llençol fi de color vermell. Haig d'anar alerta al canviar de banda per por a que es plegui, però no fa soroll. I mentre entro en el limb del cansament, i traspasso de la realitat al somni, passen mil imatges voleiant pels meus ulls. I malgrat la realitat és que estic a les fosques, tendeixo a dir que veig històries mentre dormo, quan és el meu cervell qui dóna la instrucció del que em posarà com a pel.lícula aquesta nit.

No som res i ho som tot alhora, i la vida em somriu mentre jo ho vulgui. Perquè al final, la batuta de la meva orquestra que sóc jo mateixa, la tinc jo. A vegades se'm pot trencar una corda d'algun instrument, però amb un altre de vent puc tapar l'estrip que pugui haver sorgit. Només depèn de nosaltres saber veure a temps aquella incidència, per trobar la solució. De fet, com deia aquell, no hi ha problemes, sinó oportunitats.

Fent l'exercici de creure'm el somni com una actitud real, com una vida que no observo, sinó que visc amb unes palpitacions que ressonen al compàs del suspir, esdevinc una persona feliç. Crec en mi i el que m'envolta, i les flors que s'harmonitzen a la meva ment fins i tot fan olor. I les imatges ja no són en blanc i negre ni confuses, sinó que tenen uns colors vius i un moviment nítid, on la miopia esdevé nul.la fins al punt que veig només el que vull mirar i oloro el que vull sentir. Tanco els ulls definitivament i començo a veure-hi. M'adono que visc quan dormo i moro quan estic desperta. Perquè viure vol dir morir cada dia una mica més. Així doncs que intentaré morir intensament feliç.

El brunzit in crescendo que tinc com a despertador, comença introduïnt-se per la meva oïda i envia un missatge al meu cervell. La pel.lícula encara no s'havia acabat, però com qui vol amagar-se d'una malifeta, s'esfum en una mil.lèssima de segon i el meu cos s'esforça a activar alguna glàndula que envia un missatge amnèsic. No recordo absolutament res i contemplo el meu entorn. Em poso les ulleres per poder veure-hi millor: aquesta miopía cada cop em distorciona més la vida. 😉

 

El meu blog

Avui, no sé com, m’he trobat endreçant el perfil d’instagram i m’he adonat que hi tenia posat l’enllaç del meu blog. “Ah, però si tinc un blog!” -m’he dit. I sí, he clicat a sobre, com si vulgués fer de voyeur de mi mateixa, i hi he entrat. El primer que he vist ha estat una foto que em va fer la Laura-Maria-Queralt (no sé quina de les 3, exactament!) i m’ha vingut el riure! Aquell dia va ser tan divertit! Però,… Quant temps fa, d’això? He mirat amunt on hi diu “ninauli” i m’he adonat que aquella persona del barret amb un somriure profident, és mare d’un adolescent,… I d’una pre-adolescent! Ep, i aquesta qui és? La ninauli que jo conec és mare de 2 adolescents amb majúscules, no sabria dir quin dels meus 2 fills ho és més!

Segueixo investigant-me a mi mateixa, i veig que fins i tot hi tinc comentaris que no he respost, i he pensat que la persona que escrivia aquells textos era una deixada. Jo, si hagués estat ella, hagués respost tots i cadascún dels comentaris bonics (i alguns no tant) que li van deixar al seu dia. He volgut sortir d’allà però em sentia com Alícia al país de les meravelles. Volia explorar aquell món absurd però fantasiós alhora, i em cridava l’atenció anar a buscar el primer post. I m’he trobat llegint el segon, també. I el tercer, i així fins al darrer. Avui he fet de tafanera del meu blog, i he tingut un sacseig brutal de mi mateixa. He recordat dies molt concrets de la meva vida, especials, tristos, feliços,… He tingut la sensació que em mirava a dins meu i recordava el meu passat des d’una butaca de platea. Com si fos una espectadora del que jo mateixa he decidit a publicar sobre mi i els meus.

I així ha sigut com de l’absurd, avui em trobo escrivint una nova publicació. Una que no farà que em quedi, però sí que em traurà l’espina que porto de fa mesos: escriure i compartir-ho.

M’he adonat, que després de tant de temps i amb publicacions de tota mena, segueixo tenint a la majoria de persones dins el que jo anomeno “el meu cercle”. He madurat, però no m’he podrit.

Seguiré intentant escriure, ni que sigui un dia que entri en alguna xarxa social i em trobi el meu enllaç perdut com a símbol de descripció de qui sóc. I canviaré la informació, però no la meva manera de pensar.

Llegeix-me, si et ve de gust, però no et prometo res. La visió de la teva butaca possiblement no sigui exactament igual que la meva 😉

 

50 vides del Paco i la Maria


Històries que comencen l’any 59, quan les casualitats d’amistats de l’un i l’altre aconsegueixen que els astres s’alineïn i us trobeu per encetar un camí que si bé a vegades pot no haver sigut del tot planer, heu sabut trobar les eines adequades perquè sigui feliç. I és que al final, aquest concepte, és el sentit més important de compartir la nostra pròpia vida amb algú, no?.Vau iniciar una història d’amor on el fil de veu tranquil ha sigut, pels que us contemplem, la guia bàsica de comunicació entre vosaltres dos. I és que amb les pujades i baixades pel Passeig de Manresa, i entre les converses, mirades, agafades de mans i somriures… Vau encetar l’inici d’una família, la vostra, Paco i Maria.

No us va ser fàcil el vostre inici, les dues famílies tenien ideologies completament oposades, però justament l’amor que ja començàveu a sentir més fort cada dia, és el que va ajudar a fer entendre als vostre pares que res ni ningú ja mai més us separaria. I passen 7 anys de festeig amb mil i una històries: des de la mili, noves amistats, balls, festes, manifestacions… Fins que, com tothom en aquella època, no podíeu sinó casar-vos per poder fer-vos més propi aquesta felicitat. Un 6 de maig de 1966 decidiu que quedi per escrit un amor incondicional que sentíeu l’un per l’altre, una data especial per la vostra família, amb més casaments, naixements, com si una vareta hagués tocat el mes de maig i li hagués posat de títol: “el mes de la felicitat”.

Sentiments deixats a banda, enceteu un viatge a Madrid per cercar les arrels del Paco, un inici del vostre matrimoni que sempre ens heu explicat que guardeu com a un meravellós record. I quin inici! 11 mesos després neix el Siscu, un preciós nen d’ulls blaus que deixa empremta a tota la família. El primer nét Caballo no podia ser més benvingut… I us ho va agrair enormement, sobretot amb mil i una nits de vetlla gràcies al seu caràcter tan especial! Bromes a part, la seva manera de ser va crear un vincle enorme amb pares de nens que compartien la seva passió pel futbol. Amistats que 40 anys després encara duren.

I fos per històries que no vénen al cas, perquè a la vida ens hem de quedar amb les alegries, que apareix el Xavi 5 anys després. Un nen moreno i rialler, oposat al Siscu, però compenetrats fins al punt de no saber viure mai més l’un sense l’altre. I comenceu una família de quatre perfecta, on inicieu amb els vostre fills la tasca d’ensenyar-los els valors de la vida, l’amor familiar, l’amistat entre les persones, el sentit més preuat de la paraula família, i el més important de tot: ho aconseguiu. Els vostres fills aprenen aquests valors i els manifesten amb la gent amb qui es relacionen. És importantíssim que tingueu clar que heu sabut transmetre a la perfecció la bondat, l’honestedat, l’amor i la felicitat.

En el vostre camí hi ha persones que se’n van, però n’arriben de noves. Amics que també us deixen, però que n’arriben de nous sense saber massa perquè ens trobem, però que sempre més ens hi quedarem. Hi ha històries tristes, però avui no som aquí per recordar-ho. Els records resten sempre més entre nosaltres, i justament el que volem és emplaçar-nos a fa 25 anys, quan ja poseu de manifest que el vostre amor que vau iniciar temps enrere, segueix intocable i més fort que mai. Que no hi ha malalties, feines, mal de caps ni històries desagradables que puguin aconseguir trencar aquell inici. I com no, ho celebreu de la forma més bonica, i la continueu amb un viatge a Roma, un destí que sempre havíeu volgut fer i on hi vau passar la vostra segona lluna de mel.

I arriba la cirereta del pastís d’aquesta família, els vostres néts. No hi ha paraules que descriguin com de feliços ens fan tots i cadascun d’ells. Però sobretot, tingueu clar que és en ells on el vostre llegat restarà sempre més.

No sabríem donar-vos les gràcies per tot el que ens heu donat,… I com que cap regal seria prou pel que us mereixeu en realitat, us ho fem revivint les vostres dues llunes de mel:

Madrid i Roma us esperen.

Us estimem,

Siscu, Xavi, Sílvia, Biel, Pau, Jana i Nil 

#JesuisParis, sí, què passa? 

  

Fa estona que hi dono voltes… Llegeixo missatges tan increïbles que no me’n puc estar. Se m’ha omplert el pap i haig de dir el que sento.

I és que a mi, tota aquesta gent que intenta fer-nos sentir culpable pel sol fet de solidartizar-nos (ojut!) posant-nos una bandera francesa, o penjant una foto de #Paris, o tan sols una frase recordant les víctimes dels atemptats, els hi dic que senzillament no els entenc. Perquè… De veritat que us sembla tan malèfic i tan inhumà per part nostra tenir un petit detall de record per a les víctimes? M’esteu dient de debò que som tan males persones que quan llegim lo de Síria, Mèxic, Nepal, o qualsevol dels països que té la puta mala sort de viure constantment en desgràcia, a nosaltres no ens afecta per a res? Però “bueno”, vosaltres qui us penseu que sou? Em sembla una postura totalment dictatorial censurar-me el fet que em senti sensible per la gent que viu a una ciutat que m’estimo i adoro, que sigui per proximitat o perquè per a mi té un encant indescriptible, estic especialment trista per ells i, perquè no dir-ho, egoïstament estic amb un xic de por perquè demà pot passar a Barcelona. I sóc mare. Ah, mira,… Imaginem que passa a Barcelona i no se’ns mor ningú conegut,… Què passa? Aquell dia també hauré de recordar els africans o aquell dia tots ens donareu permís per solidaritzar-nos i llavors sí, llavors podrem penjar un #josócBarcelona.

Au va, home, va! Que ens hem tornat tots plegats tan hipsters, tan progres i tan “guais”, que per voler ser diferents fem veure que ens preocupem molt pels altres, i a l’hora de la veritat ens oblidem dels del nostre costat. 

Evidentment que hem de recordar-nos de totes les víctimes i massacres que es produeixen arreu del món, un món fet una autèntica merda per tots nosaltres. I quan dic nosaltres, també us hi incloc als “guais”. 

A partir d’aqui, és el meu facebook, el meu instagram, el meu twitter i el meu blog. És el meu petit món virtual, i mentre no m’ho prohibeixin amb una llei davant dels morros, seguiré dient el que em surt de dins.

És evident que la mort de les persones arreu tenen exactament el mateix preu: la vida. Però no per això deixaré de sentir-me afectada per #Paris. I no per això deixaré que els vostres comentaris em facin sentir malament per ser-ne sensible. 

“Si vis pacem, para bellum” – “Qui veut la paix prépare la guerre”

Perduts en el temps

horari442.282“No sabem si va ser un inici o un desenllaç degut a un final, si tot va començar ahir a les dues o a les tres, si avui és hora nova o vella, o si el sol sortirà abans o després que la lluna”

Estirada al llit, rebolcada entre llençols que camuflaven malsons de nits anteriors, la Coral no deixava de donar voltes a la darrera imatge obtinguda d’ell. Feia dies que acumulava massa preguntes sense obtenir-ne resposta. Paraules que s’embarbussaven l’una sobre l’altra creant un castell d’interrogants que no aconseguien trobar la peça clau del trencaclosques. I ahir a la nit ho va deixar anar tot sense donar temps a cap reacció. Va vomitar-li al Miquel tot el que tenia amagat entre l’estómac i la ment, el que li coïa i no deixava avançar en res del que feia. Sense ordre, entre llàgrimes, crits i silencis que li servien alhora per expressar-se millor, la Coral va passar d’un estat a l’altre en un segon, al mateix precís moment que el canvi d’hora d’hivern a estiu. Com si algú li hagués robat aquella hora, i de cop, hagués passat a ser una altra persona.

Però tot va semblar-li inútil quan va buscar en la mirada del Miquel les respostes als seus crits, a la seva ràbia, a la seva por… Decebuda, només hi va saber trobar buidor i silenci. El Miquel tenia els ulls tristos, havien perdut aquella il·lusió i ja no li brillaven. No expressaven res més que una petita temor a l’escoltar el desordre de paraules de la Coral i adonar-se que aquells seixanta minuts perduts pel canvi d’horari, portaven amagats un missatge que ell no entenia. Va ser en aquell precís moment que en Miquel va saber que mai més podria recuperar la seva Coral. Que aquella hora perduda en el temps, havia amagat un diàleg inexistent entre els dos, i que mentre ell restava encara a les dues del matí, la Coral havia passat a viure a les tres.  Just una hora que no va existir mai, en un espai de temps buit i negre que amagava unes paraules, unes preguntes i unes respostes, una petita explicació. Va saber que ell també, va passar d’estar viu a sentir-se sempre més amb l’ànima morta.

Va observar amb detall cada racó d’aquell espai on havien compartit futures il·lusions, passats de riures i paraules d’amor ja desaparegudes i convertides en un no-res, i llegir en aquella escena que aquell present era tan colpidor que l’ofegava. Va veure la Coral just al mig del decorat de l’obra que portava com a títol un final sense retorn,… I se’n va anar. Per sempre més.

Patada al 2014!

IMG_6623De debò que vaig intentar-ho. El passat Nadal del 2013, vaig intentar posar tots els ingredients possibles perquè aquest any fos un dels millors de la meva vida. I tot i que hi ha hagut moments increïbles, haig de dir que, fent balança, aquest cop em pesa més la tristor…

Vam començar l’any amb una de les pitjors notícies que algú pot tenir, la meva “capi” se’ns posava malalta. Ella havia de treure forces no només per superar-ho, sinó per tots nosaltres que ens vam enfonsar al seu costat…  Vam intentar-ho, i sé que ella dirà que l’hem ajudat molt, però… No. Ella és qui ens ha tibat i col·locat a cadascú de nosaltres per indicar-nos on i com havíem d’actuar segons les seves necessitats. I per això és la nostra capi, la de casa seva, la dels amics,.. La meva.

I ja sense voler em començo a mirar el melic i m’adono que tot al meu voltant es desfà, com si la merda anés passant de mans a mans i ningú en quedés exempt. I no em queixo pas de mi, al contrari, si fins i tot hi ha moments que penso que no pot ser tanta sort a casa meva, i que potser estaria bé saber-ne repartir una mica a casa dels altres…. Si en realitat no tinc res a queixar-me, però sí que m’enfonso enèrgicament pel meu voltant. Un amic meu diu que si ets feliç, els teus també ho seran. D’acord, però si el meu voltant no ho és,… Com em sento jo? Quan una està malalta, l’altre es deixa amb la parella, l’altra no pot suportar el del seu costat, l’un perd la feina, l’una té la mare malalta, alguns familiars o coneguts que s’han quedat pel camí… Com puc fer-ho, jo, per ajudar?

L’única manera que em queda és, malgrat soni un xic confús, donar la volta a aquestes situacions, sacsejar-les de tal manera que em caiguin totes les parts a sobre. I així és, ho puc posar tot sobre la taula i llençar a les escombraries el que no m’aporti res, mirar-me moment per moment i adonar-me que el fet d’ajudar a la capi i rebre el seu gràcies diari a mi m’ha fet somriure. Que una parella molt estimada del meu voltant trenqui, m’ha fet adonar que no he perdut ningú, sinó que he guanyat una persona que si bé trobo a faltar tenir-la més al meu costat, sé que hi és. Sempre. Que el fet que algú tingui la necessitat de dir-me amb un missatge que no pot més amb una situació que viu i que vol compartir-ho amb mi, fa que em senti important en la seva vida; i que tingui algú plorant a l’altra banda del telèfon perquè pateix per la vida d’un familiar seu, fa que compti amb mi per compartir el seu dol… I sí, em fan sentir important. Totes i cadascuna de les persones que heu perdut un moment de la vostra vida per comunicar-vos amb mi, per compartir amb mi, per fer-me sentir, en aquell moment, especial,… Gràcies. Sou la meva part positiva d’aquest 2014, i espero de tot cor que em seguiu tenint present en aquell precís instant que necessiteu.

Jo tanco la porta a aquest 2014 d’una forma enèrgica, fins i tot amb un punt de mala llet, però deixant sempre aquell forat obert per poder mirar, de tant en tant, que el que hem passat ens ha fet més forts, més durs, però més intensos, alhora. I que “el passat ja s’ha acabat i el futur és a l’espera, mira ben lluny, a l’horitzó, somia un demà millor”.

Feliç 2015 a tots!

Estimat 2015,

Jo m’hi sumo, i a més, comparteixo. Fes-ho tu, també, si vols ser feliç! 🙂

Les personetes creatives

Mireu, o escolteu, o sentiu…a mi, les llistes no m’agraden gaire…no sé mai ben bé què posar-hi, o em fan mandra, o no sé què,i, per tant, avui us he fet una infografia de desitjos però amb un sol punt. Ja em disculpareu. Potser hauria d’haver posat ser menys mandrós. Però m’ha fet mandra. Només us demano que vosaltres no sigueu mandrosos ni mandroses i compartiu la infografia tot posant el vostre desig pel 2015 que està a punt de començar. Res més. Per saber el meu…llegiu la carta…Feliç 2015!

Estimat 2015

View original post

Nadal: el millor regal ets tu

Després de tot, ja hi hem arribat. Ja tornem a tenir a sobre unes festes resumides en taules, menjars, famílies, amics, cançons, fred, regals… Regals, sí, molts regals. Tants regals, que fins i tot perdem el nord a l’hora de comprar-los. Per qui? Prou diners? Li agradarà? A mi què em semblaria? Li semblarà poc? Massa? N’hi haurà prou per a tothom…? Comprar, córrer, treballar, amunt, avall, vés-hi tu, ara ho faig jo… Sincerament, necessitava que arribés el Nadal. El dia on tot s’atura, on les persones ens llevem bàsicament amb la necessitat de desitjar al que tenim al costat, físicament o no, una felicitat que ens sembla donada excepcionalment un dia com avui. On fins i tot tenim una esperança especial que no tenim la resta de dies, on et mires les persones i somrius amb elles perquè tancant els ulls, sembla que la vida, avui, ens va un xic més bé que ahir. Un Nadal que arriba amb força i amb un paper de regal brillant, amb una llaçada gegant, amb una postal feta de tots els colors que hom pot imaginar… Un Nadal que tapa les pors, que encén els llums a la foscor, i que abriga les fredors dels nostres cors.

I sí, ja és aquí. Per fi avui tindrem aquell moment on tot va bé, tothom s’estima, ens llevem per desitjar-nos el millor dia del món, i correm per llegir quants missatges tenim per a nosaltres. I és que és tan màgic el moment, que puges dalt del núvol, t’hi passeges, respires, gaudeixes, t’atures per observar com de bonic i feliç et sents i saps que fas sentir als del teu costat. Però hi ha un botó, un maleït moment d’aquestes festes que algú prem amb tanta força que sense adonar-nos ens fa baixar del núvol i ens fa oblidar amb rapidesa les imatges i moments viscuts avui. Ens llença amb tanta força fora del cel, que no ens dóna temps ni en adonar-nos que Nadal s’ha acabat i que la realitat truca fredament a la porta per dir-nos que res tornarà a ser el que era avui, fins que tornem a embolicar el regal de l’any que ve.

Necessitem, doncs, utilitzar un llaç enorme, un paper gegant de mil colors per embolicar el dia d’avui, i fer un regal conjunt, un que ens uneixi no només avui, sinó demà, i el mes que ve. Un present que sigui el futur, i que res ni ningú ens trenqui la màgia del dia, que el millor regal d’aquesta vida, sigui el Nadal d’avui.

Bones festes, de tot cor i des del núvol.

IMG_0846