Perduts en el temps

Posted: 29 març, 2015 in #Moments

horari442.282“No sabem si va ser un inici o un desenllaç degut a un final, si tot va començar ahir a les dues o a les tres, si avui és hora nova o vella, o si el sol sortirà abans o després que la lluna”

Estirada al llit, rebolcada entre llençols que camuflaven malsons de nits anteriors, la Coral no deixava de donar voltes a la darrera imatge obtinguda d’ell. Feia dies que acumulava massa preguntes sense obtenir-ne resposta. Paraules que s’embarbussaven l’una sobre l’altra creant un castell d’interrogants que no aconseguien trobar la peça clau del trencaclosques. I ahir a la nit ho va deixar anar tot sense donar temps a cap reacció. Va vomitar-li al Miquel tot el que tenia amagat entre l’estómac i la ment, el que li coïa i no deixava avançar en res del que feia. Sense ordre, entre llàgrimes, crits i silencis que li servien alhora per expressar-se millor, la Coral va passar d’un estat a l’altre en un segon, al mateix precís moment que el canvi d’hora d’hivern a estiu. Com si algú li hagués robat aquella hora, i de cop, hagués passat a ser una altra persona.

Però tot va semblar-li inútil quan va buscar en la mirada del Miquel les respostes als seus crits, a la seva ràbia, a la seva por… Decebuda, només hi va saber trobar buidor i silenci. El Miquel tenia els ulls tristos, havien perdut aquella il·lusió i ja no li brillaven. No expressaven res més que una petita temor a l’escoltar el desordre de paraules de la Coral i adonar-se que aquells seixanta minuts perduts pel canvi d’horari, portaven amagats un missatge que ell no entenia. Va ser en aquell precís moment que en Miquel va saber que mai més podria recuperar la seva Coral. Que aquella hora perduda en el temps, havia amagat un diàleg inexistent entre els dos, i que mentre ell restava encara a les dues del matí, la Coral havia passat a viure a les tres.  Just una hora que no va existir mai, en un espai de temps buit i negre que amagava unes paraules, unes preguntes i unes respostes, una petita explicació. Va saber que ell també, va passar d’estar viu a sentir-se sempre més amb l’ànima morta.

Va observar amb detall cada racó d’aquell espai on havien compartit futures il·lusions, passats de riures i paraules d’amor ja desaparegudes i convertides en un no-res, i llegir en aquella escena que aquell present era tan colpidor que l’ofegava. Va veure la Coral just al mig del decorat de l’obra que portava com a títol un final sense retorn,… I se’n va anar. Per sempre més.

Patada al 2014!

Posted: 31 desembre, 2014 in #Moments

IMG_6623De debò que vaig intentar-ho. El passat Nadal del 2013, vaig intentar posar tots els ingredients possibles perquè aquest any fos un dels millors de la meva vida. I tot i que hi ha hagut moments increïbles, haig de dir que, fent balança, aquest cop em pesa més la tristor…

Vam començar l’any amb una de les pitjors notícies que algú pot tenir, la meva “capi” se’ns posava malalta. Ella havia de treure forces no només per superar-ho, sinó per tots nosaltres que ens vam enfonsar al seu costat…  Vam intentar-ho, i sé que ella dirà que l’hem ajudat molt, però… No. Ella és qui ens ha tibat i col·locat a cadascú de nosaltres per indicar-nos on i com havíem d’actuar segons les seves necessitats. I per això és la nostra capi, la de casa seva, la dels amics,.. La meva.

I ja sense voler em començo a mirar el melic i m’adono que tot al meu voltant es desfà, com si la merda anés passant de mans a mans i ningú en quedés exempt. I no em queixo pas de mi, al contrari, si fins i tot hi ha moments que penso que no pot ser tanta sort a casa meva, i que potser estaria bé saber-ne repartir una mica a casa dels altres…. Si en realitat no tinc res a queixar-me, però sí que m’enfonso enèrgicament pel meu voltant. Un amic meu diu que si ets feliç, els teus també ho seran. D’acord, però si el meu voltant no ho és,… Com em sento jo? Quan una està malalta, l’altre es deixa amb la parella, l’altra no pot suportar el del seu costat, l’un perd la feina, l’una té la mare malalta, alguns familiars o coneguts que s’han quedat pel camí… Com puc fer-ho, jo, per ajudar?

L’única manera que em queda és, malgrat soni un xic confús, donar la volta a aquestes situacions, sacsejar-les de tal manera que em caiguin totes les parts a sobre. I així és, ho puc posar tot sobre la taula i llençar a les escombraries el que no m’aporti res, mirar-me moment per moment i adonar-me que el fet d’ajudar a la capi i rebre el seu gràcies diari a mi m’ha fet somriure. Que una parella molt estimada del meu voltant trenqui, m’ha fet adonar que no he perdut ningú, sinó que he guanyat una persona que si bé trobo a faltar tenir-la més al meu costat, sé que hi és. Sempre. Que el fet que algú tingui la necessitat de dir-me amb un missatge que no pot més amb una situació que viu i que vol compartir-ho amb mi, fa que em senti important en la seva vida; i que tingui algú plorant a l’altra banda del telèfon perquè pateix per la vida d’un familiar seu, fa que compti amb mi per compartir el seu dol… I sí, em fan sentir important. Totes i cadascuna de les persones que heu perdut un moment de la vostra vida per comunicar-vos amb mi, per compartir amb mi, per fer-me sentir, en aquell moment, especial,… Gràcies. Sou la meva part positiva d’aquest 2014, i espero de tot cor que em seguiu tenint present en aquell precís instant que necessiteu.

Jo tanco la porta a aquest 2014 d’una forma enèrgica, fins i tot amb un punt de mala llet, però deixant sempre aquell forat obert per poder mirar, de tant en tant, que el que hem passat ens ha fet més forts, més durs, però més intensos, alhora. I que “el passat ja s’ha acabat i el futur és a l’espera, mira ben lluny, a l’horitzó, somia un demà millor”.

Feliç 2015 a tots!

Estimat 2015,

Posted: 31 desembre, 2014 in #Moments

ninauli:

Jo m’hi sumo, i a més, comparteixo. Fes-ho tu, també, si vols ser feliç! :)

Originally posted on Les personetes creatives:

Mireu, o escolteu, o sentiu…a mi, les llistes no m’agraden gaire…no sé mai ben bé què posar-hi, o em fan mandra, o no sé què,i, per tant, avui us he fet una infografia de desitjos però amb un sol punt. Ja em disculpareu. Potser hauria d’haver posat ser menys mandrós. Però m’ha fet mandra. Només us demano que vosaltres no sigueu mandrosos ni mandroses i compartiu la infografia tot posant el vostre desig pel 2015 que està a punt de començar. Res més. Per saber el meu…llegiu la carta…Feliç 2015!

Estimat 2015

View original

Nadal: el millor regal ets tu

Posted: 25 desembre, 2014 in #Moments

Després de tot, ja hi hem arribat. Ja tornem a tenir a sobre unes festes resumides en taules, menjars, famílies, amics, cançons, fred, regals… Regals, sí, molts regals. Tants regals, que fins i tot perdem el nord a l’hora de comprar-los. Per qui? Prou diners? Li agradarà? A mi què em semblaria? Li semblarà poc? Massa? N’hi haurà prou per a tothom…? Comprar, córrer, treballar, amunt, avall, vés-hi tu, ara ho faig jo… Sincerament, necessitava que arribés el Nadal. El dia on tot s’atura, on les persones ens llevem bàsicament amb la necessitat de desitjar al que tenim al costat, físicament o no, una felicitat que ens sembla donada excepcionalment un dia com avui. On fins i tot tenim una esperança especial que no tenim la resta de dies, on et mires les persones i somrius amb elles perquè tancant els ulls, sembla que la vida, avui, ens va un xic més bé que ahir. Un Nadal que arriba amb força i amb un paper de regal brillant, amb una llaçada gegant, amb una postal feta de tots els colors que hom pot imaginar… Un Nadal que tapa les pors, que encén els llums a la foscor, i que abriga les fredors dels nostres cors.

I sí, ja és aquí. Per fi avui tindrem aquell moment on tot va bé, tothom s’estima, ens llevem per desitjar-nos el millor dia del món, i correm per llegir quants missatges tenim per a nosaltres. I és que és tan màgic el moment, que puges dalt del núvol, t’hi passeges, respires, gaudeixes, t’atures per observar com de bonic i feliç et sents i saps que fas sentir als del teu costat. Però hi ha un botó, un maleït moment d’aquestes festes que algú prem amb tanta força que sense adonar-nos ens fa baixar del núvol i ens fa oblidar amb rapidesa les imatges i moments viscuts avui. Ens llença amb tanta força fora del cel, que no ens dóna temps ni en adonar-nos que Nadal s’ha acabat i que la realitat truca fredament a la porta per dir-nos que res tornarà a ser el que era avui, fins que tornem a embolicar el regal de l’any que ve.

Necessitem, doncs, utilitzar un llaç enorme, un paper gegant de mil colors per embolicar el dia d’avui, i fer un regal conjunt, un que ens uneixi no només avui, sinó demà, i el mes que ve. Un present que sigui el futur, i que res ni ningú ens trenqui la màgia del dia, que el millor regal d’aquesta vida, sigui el Nadal d’avui.

Bones festes, de tot cor i des del núvol.

IMG_0846

Caminant cap al procés

Posted: 31 octubre, 2014 in #Moments

Processed with VSCOcam with se2 presetComençant per mi mateixa, que cada dia canvio, i des del moment que em llevo, espero i desitjo progressar en aquest camí que anomenem vida.
Vaig néixer en una família apassionada per la cultura catalana, vaig tenir la sort d’anar a una escola que va apostar per fer les classes en català, però sense oblidar mai que hi ha una segona llengua que hem de conèixer: la dels nostres germans, també d’avantpassats. Van saber ensenyar-me que puc parlar tant amb algú que em parla en castellà com en la meva llengua mare, basant-nos sempre en el respecte, perquè així entenem nosaltres que és la manera d’avançar. I perquè aquest és el seny que ens caracteritza i el que hem de posar molts cops davant de situacions adverses que cada dia intentaran imposar-nos.
Espero i desitjo la llibertat, ja no pels meus fills, que també, sinó per qui fa 300 anys va lluitar sabent-se mort, però demostrant que no pot aturar-nos ni res ni ningú. La crueltat que van patir no la podem oblidar de cap de les maneres, i penso que és un homenatge a aquell poble que va morir, malgrat sentir-los avui tan vius, per nosaltres, el futur de la seva Catalunya.
Desitjo un país millor, no ens manca cultura, llengua, coneixements, seny ni rauxa. Tenim una terra envejable, una riquesa en les persones que hi viuen, un mar, una muntanya, una plana, un cel… Ho tenim tot,… menys la llibertat.
I dia a dia, passet a passet, a vegades un xic lents, a vegades passes enrera, però sempre avançant cap aquest sentiment de desig per un país que no coneixem com és, però que sí sabem com volem que sigui.
I per tu,… Com no, en aquests moments que estem vivint, de canvis vertiginosos, de molts entrebancs, però que miren cap aquella direcció que tu sabies explicar amb tanta passió, aquell destí de país que tu parlaves amb orgull quan exportaves la cultura catalana… T’ho vaig dir, #Votarépertu, perquè en el meu vot hi haurà amagat el teu somriure, la teva veu, el teu anhel de Catalunya, i tot el que ens vas donar perquè tirem endavant cap a la llibertat.

 

Del 2013 al 2014

Posted: 31 desembre, 2013 in #Moments

Avui he llegit alguns posts que m’han deixat amb l’ànima als peus… M’adono, doncs, que tinc una sort immensa quan faig el meu balanç personal i professional del 2013 i que possiblement, això fa que encari amb més il.lusió el 2014.
Aquest any a casa meva hem canviat de dècada les 3 dones que quedem, la Jana n’ha fet 10, jo 40 i ma mare 70. Ens n’emportem 30 entre les 3, i ha sigut en un any acabat en 3. Casualitats que m’agrada a mi buscar per veure el got encara més ple.
Però no és per això que em sento feliç del 2013, sinó perquè professionalment he sabut tancar una porta que tenia les frontises mal engreixades i no hi havia manera de fer el “patam” final. Hi havia un vincle emocional massa fort per saber dir prou a algú i a una empresa on encara hi era present el pensar massa en el meu pare. Amb l’ajuda dels meus, i quan dic meus, em refereixo a la família i als amics, he sabut donar un tomb radical tan bèstia que m’ha ajudat a ser fins i tot una persona diferent… He sabut recuperar la il.lusió per la feina, he tingut ganes que sigui dilluns per trobar-me un equip humà i professional a la nova empresa on estic ara, i sobretot, he sabut tornar a sentir l’ombra del meu pare amb la olor tan bona que va saber deixar-nos.
Tinc amics que aquest 2013 s’han consolidat com a parella, que han trobat feina, que l’han canviat, que la vida els va millor gràcies a un canvi que han sofert les seves vides, nous embarassos, nens que han nascut, fills que comencen l’ESO, canvis d’equips i categories per millorar encara més, família que ha canviat de socis per mirar i millorar cap a un futur, amics nous que m’he trobat pel camí i que no imagino aquest sense ells, notícies de consultes que fa un any eren impensables, cadenes humanes que han mogut un país sencer….
Estic envoltada de gent meravellosa i genial que em fan sentir cada dia molt feliç, que els necessito molt, moltíssim, però que alhora sé que els tinc i que hi són. I evidentment, hi ha el Xavi, que em va preparar la millor festa d’aniversari dels 40 amb la gent que més m’estimo, i hi ha els meus fills, que dir-los el “bon dia” i ells em responguin amb el mateix, ja em fa més feliç que qualsevol altra cosa. Sí, sóc feliç, i encoratjo a la gent que té molt i no se n’adona, que miri una mica al seu voltant i pugui veure que té molta sort, que tenim una vida, només una, i perdem el temps maleïnt els moments dolents, sense saber valorar que els bons són el doble de fantàstics. Si no tens una altra porta per obrir, construeix-la, tens tot el 2014 per fer-ho.

20131231-131408.jpg

El dia que la Lola va fer els seus darrers 92 anys.

El dia que la Lola va fer els seus darrers 92 anys.

Ma mare mai ha celebrat el dia de la mare, de fet crec que aquest és el primer any que he pensat en aquest dia, i possiblement n’he trobat el motiu, doncs per primer cop a la seva vida, no tindrà la seva mare en un dia com avui.

Sí, era la Lola, una senyora amb tot el seu caràcter fort, que fins el darrer dia ens va fer anar de corcoll, però fos com fos, és qui va parir la meva mare i de rebot va ser la meva àvia, i com no, la besàvia de la meva filla. No utilitzaré aquest post per fer cap reivindicació feminista, no sóc d’aquest estil, al cap i a la fi el què ens pertoca no és reivindicar-nos com a dones, però sí que crec que podem aprofitar per donar gràcies a les nostres mares i les seves i les de més amunt…

No penso constantment en quanta sort tinc de tenir una persona tan forta que em precedeix, però inevitablement en situacions de dificultat sempre he acabat pensant d’on treu aquella força que encomana sense voler. Tinc tants records on el resum és sempre “tirar endavant”, que potser per això em costa mirar enrere…

Des del Dyane 6 color crema carregat de no sé quants nens de totes les races i classes socials, on en un principi havíem de ser 3 nenes però que no sé com ella acabava fent de taxista de tots els altres per anar del poble a La Farinera, perquè sinó algun nano no trobava el moment d’arribar a casa… O com en aquests mateixos els hi preparava uns entrepans grandiosos en les meves festes d’aniversari perquè possiblement, també, seria dels pocs àpats amb dignitat que farien… I com tot i el meu pare guanyar-se força bé la vida, ella decidia treballar a casa fent unes peces de tela negra immenses que ocupaven la sala del què havia sigut “Cal Sildu” i a nosaltres, els nens, ens anava de perles per fer-les servir de tobogans i trencar-nos coll i barres… O anar a treballar a la carnisseria o donar classes de cuina fins que per culpa d’una operació del colze va haver de deixar-ho… I aquests diners que guanyava no eren per ella, no…! Mai han estat seus els diners, sinó que eren per nosaltres 2, el meu germà i jo. Ella creia que d’aquesta manera podria pagar-nos algun extra per si mai ens feia falta… Ho feia aleshores i encara ara ho fa amb els nostres fills.

Recordo quan el meu pare va tenir un accident que el va impedir conduir durant força temps,… Qui va dur-lo a tot arreu a visitar els clients a les obres va ser la meva mare. Sempre, sempre hi era i com no, sempre hi és. I quan de cop a casa nostra es decidia que vindria a menjar gent important i ella es tancava a la cuina per crear el què entre nosaltres familiarment li hem anomenat “La Fonda Ramoneta”. Recordo quan la van operar a ella del colze i ara és quan m’adono del què va ser capaç de fer tot i tenir un dolor insuportable. S’asseia a la cuina, cada dia, forçant el braç, i més i més… Volia estar bé per nosaltres i evitar donar-nos cap càrrega per culpa d’aquell “maleït mal” com deia ella…

Ella sap més bé que ningú com m’estimava al meu pare, i quina relació especial ens vinculava, però segurament si ell encara fos viu jo avui no estaria escrivint aquest agraïment, perquè no m’hauria adonat de quanta força i empenta pot arribar a tenir la meva mare. Comunicar-li que s’ha quedat vídua tràgicament és molt difícil, però adonar-se que algú com ella és capaç de clavar les urpes i treu-re’s de sobre la sorra  tot i molts cops no tenir-ne ganes, fa que me la miri embadalida i amb anhel de ser una mica com ella a mesura que em faig gran.

Aquests 40 m’han tocat especialment la fibra,… Em sento més dona, més mare, més filla que mai. Ella en farà 70 i la meva filla 10. Ens portem 30 anys cadascuna i sense saber-ho ma mare i jo ens vam treure el carnet de conduir un dia 30 de setembre! Diuen que ens assemblem físicament les 3, però sincerament, a mi m’agradaria molt més que ma mare ens deixés el llegat de força i tenacitat que duu a sobre i no pas la seva bellesa :)

I és que la Ramona segueix sent aquella dona que va a buscar els nens a escola, els dóna el menjar, els porta a les activitats extra-escolars com ja feia amb el meu germà i amb mi. Sembla que el seu dia tingui 36 hores, és capaç de multiplicar-se per 4 si és necessari i s’emprenya si no permets que ho faci. Segueix convidant als nostres amics a casa seva, perquè per ella formen part de la meva família, i això vol dir, com no, que són part de la seva. Això sí, discutim molt, perquè és tossuda com una mula, i perquè imagino que ha hagut de creure molt en ella per si mai algú no ho ha fet quan tocava.

Sé que per tothom la seva mare és única, però jo avui tinc la necessitat d’explicar-ho públicament. Molts cops pequem de parlar de les coses bones d’algú quan ja no hi és, de fet amb el meu pare sempre ho he fet a títol pòstum però mai quan el vaig tenir. Gràcies, mama, per ser-hi sempre, perquè has estat una filla excel·lent encara que mai ningú t’ho hagi dit, però bàsicament perquè ets una referència com a mare. Crec que jo he après a ser filla el dia que vaig ser mare.

T’estimo,

imageSegurament vaig perdre tota la paciència el dia que ma mare anava de part: al trencar aigües i comunicar-ho a la iaia Lola (sa mare), aquesta li va dir que no era el moment de marxar perquè tocava preparar els esmorzars de la clientela de “Cal Sildu”… O sigui que ja tenim a la meva mare embolicada amb una tovallola i batent els ous de les truites pels entrepans. Com que jo em deuria esperar molt a sortir i tenia ganes de veure com era aquest món tan fantàstic, sempre més m’ha semblat que s’ha de fer moltes coses i viure-les intensament, perquè a aquí hi estem només de pas.
Sóc conscient que els amics van i vénen, alguns es queden pel camí i d’altres n’agafen de diferents. El què voldria dir, però, és que en aquests moments en que em sento madura, adulta, i possiblement amb més força que mai per dur a terme nous reptes, voldria compartir amb vosaltres la sort que tinc d’estar envoltada de les millors persones que algú podria trobar-se en aquest camí que deia abans.

Celebrar uns 40 avui dia és força normal, fer el què hem fet aquest darrer cap de setmana, és senzillament genial. Evidentment que tot ho dec al Xavi pel treball que hi ha darrera a que un esdeveniment d’aquest tipus surti rodó des de l’inici fins al final… Però està clar que si les persones que formen part d’aquesta celebració no fossin les que han sigut, per molt que es porti preparat, no acaba mai de ser una fantasia com la que he pogut viure.

Arribar a casa la nit abans que en faig 40 i trobar-me un dels rams de flors més bonics que mai cap dona hagi rebut,… I veure la cara il·luminada dels meus petits dient-me que segurament aquest serà el cap de setmana més feliç de la meva vida… Les primeres felicitacions de la nit, a les 00:00 en punt, com un despertador, de persones molt importants per a mi, persones que havien format part de la meva vida i que després d’un parèntesi massa llarg han tornat amb una força encara ara inexplicable. Aquestes persones i de rebot qui comparteixen actualment la vida amb elles i que avui dia no em puc imaginar que estiguin fora del meu jo. Persones que em demostren que en aquell precís moment estaven pendents de felicitar-me i que pensaven en mi. Despertar-me amb un allau ja de missatges d’aquells qui per “culpa” dels nens es lleven molt d’hora-molt d’hora-molt d’hora,  i viure abans dels partits esportius dels nens una abraçada llarguíssima dels 4 que formem la família Caballo-Oliveras, amb el regal del Francisco i la Maria, i amb un somriure de nou del Biel i la Jana que indicaven que aquell seria certament un dia molt i molt especial.

Les primeres felicitacions en directe de 2 persones amigues que quasi em fan plorar al pavelló per tot el què hem viscut, abraçades d’aquelles que et fan posar inevitablement un nus a la gola per tot el que transmet el silenci i la força dels braços… Victòria de la meva princesa, amb la presència de ma mare i el Fernando, en un partit d’infart però molt treballat, és un dels altres regals del dia. Entremig felicitacions 2.0 entre facebook, trucades, whatsapp, twitter i instagram. La bateria anava de baixa i jo sense reserves!! :)

Esperar-me a que em recullin a casa, passejada per Terrassa sota un sol primaveral i amb la música d’un grup de Gospel enmig del Festival de Jazz,… Relax absolut amb una bona amiga, xerrades incansables i vitamina pel cos,… Dinar en família a un clàssic amb més regals… Bateries pel telèfon, conjunt fantàstic de roba interior i perruqueria… Mm… Passejada per una bona botiga de Manresa, roba per la nit, i cap a casa a posar-nos guapos!!

Arribar entre nervis a un lloc desconegut per a mi però amb unes vibracions que desprenia que en el fons sabia que allò no ho podria esborrar mai més de la meva ment. Trobar-me als amics de sempre, de cada setmana, els del dia a dia, els amicsgermanscunyats… Abraçades d’agraïment i d’il·lusió, però també d’emocionants: olorar aquella persona que feia 15 que no veia i adonar-me que ha fet un esforç venint de fora a viure els meus 40… I allà érem les 3, amb el nostre cor de Tiffanny’s, i els que avui #sonmisamigos, aquells que em comunico amb hashtags i que ens entenem a la perfecció, els que fa 20 anys que conec gràcies a una magnífica època laboral i que encara hi són, sempre, sense perdre un fil de la meva vida… Els que hem mantingut la relació gràcies a relacions anteriors, i que hem afegit noves amistats perquè ens trobem cada divendres, aquells que gràcies als nostres fills hem començat una amistat imparable fins al punt de no voler perdre’s la meva festa tot i haver estat a l’hospital fa tot just una setmana… El que va ser un amor en el seu dia i avui ell i la seva companya formen part d’aquesta meva família “postissa” de germans, qui ha estat un altre germà postís pel Xavi i ara no em puc imaginar la meva vida sense la seva família de 4. Qui gràcies als 2 anomenats abans i al seu grup de música em tenen mig cor robat, sobretot la seva dona, que segurament és amb qui més fotos amb mil somriures tinc! Trobar-me als meus nous (però alhora dels que fa més temps que conec) amics de dinarberenarsopar i celebracions a St.Pol, però no per això menys importants al costat de la germana laboral del Xavi i el seu quasi tocayo meu de marit, i com no, als qui de debò són família però que no sé com s’han convertit amb amics de veritat…

Gaudir d’aquests inicis de festa amb un sopar boníssim, contemplant aquelles fotos d’infantesa que em feien fer un bolc al cor cada vegada que sortia qui ja no hi és avui, però que en certa manera i gràcies a la bona idea de tenir les fotos constantment visualitzades van fer que ell estigués amb mi tota la nit… I el vídeo de qui està lluny, però com diu la cançó del Xavi, hi ha alguns il·luminats que desprenen llum ben lluny, que van fer que ja no pogués controlar més les llàgrimes, amb un inici des de Paraguai de qui fa molts anys forma part de la meva vida estigui on estigui i fent aquelles tasques que poques persones tenen els collons de fer, passant per Cadis amb una família incorporada fa uns 4 anys a la meva vida i amb qui crec que he tingut els atacs de riure més descontrolats de la història…  I tornar al Bages amb una cançó que no em puc treure del cap. Frases de sempre, amb qui porto mitja vida, paraules que fa més de 20 anys que ens diem i que ara i avui queden plasmades en una música de qui és un altre d’aquells amics que s’han de tenir.

El que va seguir després amb els regals, la música perfecte del Marc, el beure, les disfresses, les abraçades, fotos, riures descontrolats, vídeos que un cop muntats han estat un èxit, frases, sortides a fora, amics que fan amics nous, i que aquests en fan d’altres, gent que parla amb qui jo mai hagués imaginat, bon rotllo, encara més, més amor, més amistat, més perfecció,… Més felicitat. No tinc paraules per descriure aquella nit. Ni vull que em surtin a fora,… En realitat vull quedar-me-les per sempre més amb mi perquè així jo i els que van tenir la sort de ser-hi puguem sempre més anar a buscar en aquell raconet de pensament el què ha estat, i perdoneu l’egocentrisme, una de les millors celebracions de la (meva) vida.

L’endemà vam acabar d’arrodonir-ho tot i el cansament amb la resta de qui avui forma part de la meva vida amb una gimcana i uns passejos amb tirolina… Evidentment la meva família, començant per la meva mare i el Fernando, passant pel meu germà i companya i nebodes, i acabant amb els meus fills i nebots. Els amics d’una altra època fantàstica de feina i que sempre, sempre més han estat al meu costat. També qui va venir expressament d’un cap de setmana d’esquí perquè sap com n’és d’important per a mi que hi sigui, i qui malgrat viure a fora des de fa un temps, va voler venir a fer-me una abraçada inacabable… I qui fa relativament poc que conec però no per això menys important, el que forma part actualment de la vida laboral del Xavi. I com no, els fills dels meus amics, i la #cangurdepeli, una personeta tan especial que com sempre em posa la pell de gallina per com viu la nostra vida.

A tots, als que hi vau ser i  també als que haguessin vingut però per causes diferents no van poder-hi ser,… GRÀCIES PER FER-ME FELIÇ.

A mi sempre m’ha costat dir “T’estimo”, i em refereixo a aquell “T’estimo” que surt de dins i que arranca sentiments d’amor perquè l’altra persona els  pugui sentir… Però avui tinc tanta necessitat de dir-vos-ho, que crec que si queda per escrit podreu recordar-ho sempre més quan no sàpiga dir-ho de veritat…

US ESTIMO A TOTS I CADASCUN DELS QUE HEU FET POSSIBLE QUE AVUI JO SIGUI FELIÇ.

GRÀCIES PER FER-ME’N 40.

fotoAvui us voldria presentar la meva filla adoptiva. Es la meva nena gran, la que m’ha robat el cor des d’aquest estiu del 2.012 i de la que no puc evitar parlar-ne cada dia per alguna història o altra perquè em té amb un somriure des de que la vaig conèixer.

Estem parlant de l’Aina, la que es fa dir cangur del Biel i la Jana. Però no, no és això. L’Aina ha pujat els graons amb tanta facilitat que ha arribat un punt que quan es queda a casa a dormir oblido fins i tot que l’haig de remunerar perquè me l’he fet tan meva que penso que és meva. I no parlo només de la seva actitud davant els nens, que és impecable, sinó que em refereixo que no hi ha dia que deixi de sorprendre’m que una noia (nena?) que encara no ha fet els 16 anys sigui capaç de tenir un cor tan gran per lo que ella anomena “la família 2”.

Es difícil trobar algú que a la seva edat prefereixi estar amb els meus fills que potser divertint-se amb les 300.000 amigues i amics que té. Es difícil veure una personeta així, que el dia que es mor la meva àvia ve al funeral i es fon en una abraçada amb mi transmetent-me tant i tant sentiment… No és possible que hi hagi algú com ella que t’envii un whatsapp una nit qualsevol per dir-me que li agrada el meu blog i que acabi fent-me plorar d’emoció per com arriba a transmetre aquest sentiment que la fa tan especial i de la que, com li vaig dir ahir, em faci acabar els meus adjectius positius per descriure-la… Hi ha persones que han vingut a aquest món amb una llum especial, i que, a més, tenen el do de dur a sobre una vareta màgica que els hi permet transmetre aquesta dolçor: l’Aina és una d’elles.

Estic segura que si algun dels seus amics llegeix el què penso d’ella, hi estarà d’acord. Es especial allà on va, viu tan intensament la vida i alhora, té tanta sort de saber-ho transmetre, que és impossible que qui estigui al seu costat no vagi amb un somriure tonto de felicitat.

Volia felicitar i alhora donar les gràcies als seus pares, el Josep i la Gemma, per haver-nos deixat que la coneguem i per, també, permetre’ns que ens la fem una mica nostra. Teniu una filla excepcionalment increïble, i us n’heu de sentir molt orgullosos.

T’estimo molt, aini, ainíii… aini, ainíii…!!! :) Gràcies infinites per haver aparegut a la nostra família.

MAMA2

Bon Nadal

Posted: 21 desembre, 2012 in #Moments

7-1-2012 402

 

Aprofitant que tinc el blog volia desitjar un Bon Nadal a qui em llegeix i em segueix o a qui esporàdicament i sense voler cau en el meu escrit per casualitat. De fet voldria desitjar Bon Nadal a tothom, fins i tot als que no conec, i perquè no dir-ho, als que no m’han fet la vida gens agradable, als “indisiables”, que diria aquell… A tots, perquè crec que Nadal hauria de ser, ni que fos per un dia, felicitat pura i dura!

Nadal és una barreja de sentiments tan bèstia que a vegades fa mal. Pels que ens falta algú estimat (molt estimat), ens costa horrors acostumar-nos a la seva abscència, a la seva cadira, al seu plat, als seus cants, a la seva veu, al seu somriure, a la seva olor… Es un treure’s la pols, aquell dia, respirar profundament i dir-se a un mateix i amb una força que no trobes: “…és… Nadal…”. Però per altra banda tenim una alegria d’eufòria, jo sempre l’he sentit així. Nadal és tan màgic al mateix temps! Tenir fills ho converteix en un dia on només hi manca la neu a la finestra per posar-hi la cirereta del pastís. Ho vivim apassionadament, caga tió, roba nova (aquest any no, aprofitarem la dels anys anteriors), nervis pels tiberis, música de nadales de fons, torrons, felicitar als amics, regals,.. Es.. Es una intensitat a flor de pell, que fa que l’abscència d’alguns es converteixi amb una bombolla que ho tapa i que et fa dir: “l’any que ve anirà millor”.

Tan de bo hi hagués més màgia repartida perquè tothom, absolutament tothom, però sobretot els nens, trobéssin el significat de la paraul felicitat ni que fos el dia de Nadal… I si us plau, llenceu les aspereses al contenidor transparent… Al cap i a la fi, el món s’acaba… però que acabi bé.

Us deixo la cançoneta de Sanjosex “Polvorons amb mel”… Senzillament genial per aquests dies..!

BON NADAL 2012