Caminant cap al procés

Posted: 31 octubre, 2014 in #Moments

Processed with VSCOcam with se2 presetComençant per mi mateixa, que cada dia canvio, i des del moment que em llevo, espero i desitjo progressar en aquest camí que anomenem vida.
Vaig néixer en una família apassionada per la cultura catalana, vaig tenir la sort d’anar a una escola que va apostar per fer les classes en català, però sense oblidar mai que hi ha una segona llengua que hem de conèixer: la dels nostres germans, també d’avantpassats. Van saber ensenyar-me que puc parlar tant amb algú que em parla en castellà com en la meva llengua mare, basant-nos sempre en el respecte, perquè així entenem nosaltres que és la manera d’avançar. I perquè aquest és el seny que ens caracteritza i el que hem de posar molts cops davant de situacions adverses que cada dia intentaran imposar-nos.
Espero i desitjo la llibertat, ja no pels meus fills, que també, sinó per qui fa 300 anys va lluitar sabent-se mort, però demostrant que no pot aturar-nos ni res ni ningú. La crueltat que van patir no la podem oblidar de cap de les maneres, i penso que és un homenatge a aquell poble que va morir, malgrat sentir-los avui tan vius, per nosaltres, el futur de la seva Catalunya.
Desitjo un país millor, no ens manca cultura, llengua, coneixements, seny ni rauxa. Tenim una terra envejable, una riquesa en les persones que hi viuen, un mar, una muntanya, una plana, un cel… Ho tenim tot,… menys la llibertat.
I dia a dia, passet a passet, a vegades un xic lents, a vegades passes enrera, però sempre avançant cap aquest sentiment de desig per un país que no coneixem com és, però que sí sabem com volem que sigui.
I per tu,… Com no, en aquests moments que estem vivint, de canvis vertiginosos, de molts entrebancs, però que miren cap aquella direcció que tu sabies explicar amb tanta passió, aquell destí de país que tu parlaves amb orgull quan exportaves la cultura catalana… T’ho vaig dir, #Votarépertu, perquè en el meu vot hi haurà amagat el teu somriure, la teva veu, el teu anhel de Catalunya, i tot el que ens vas donar perquè tirem endavant cap a la llibertat.

 

Del 2013 al 2014

Posted: 31 desembre, 2013 in #Moments

Avui he llegit alguns posts que m’han deixat amb l’ànima als peus… M’adono, doncs, que tinc una sort immensa quan faig el meu balanç personal i professional del 2013 i que possiblement, això fa que encari amb més il.lusió el 2014.
Aquest any a casa meva hem canviat de dècada les 3 dones que quedem, la Jana n’ha fet 10, jo 40 i ma mare 70. Ens n’emportem 30 entre les 3, i ha sigut en un any acabat en 3. Casualitats que m’agrada a mi buscar per veure el got encara més ple.
Però no és per això que em sento feliç del 2013, sinó perquè professionalment he sabut tancar una porta que tenia les frontises mal engreixades i no hi havia manera de fer el “patam” final. Hi havia un vincle emocional massa fort per saber dir prou a algú i a una empresa on encara hi era present el pensar massa en el meu pare. Amb l’ajuda dels meus, i quan dic meus, em refereixo a la família i als amics, he sabut donar un tomb radical tan bèstia que m’ha ajudat a ser fins i tot una persona diferent… He sabut recuperar la il.lusió per la feina, he tingut ganes que sigui dilluns per trobar-me un equip humà i professional a la nova empresa on estic ara, i sobretot, he sabut tornar a sentir l’ombra del meu pare amb la olor tan bona que va saber deixar-nos.
Tinc amics que aquest 2013 s’han consolidat com a parella, que han trobat feina, que l’han canviat, que la vida els va millor gràcies a un canvi que han sofert les seves vides, nous embarassos, nens que han nascut, fills que comencen l’ESO, canvis d’equips i categories per millorar encara més, família que ha canviat de socis per mirar i millorar cap a un futur, amics nous que m’he trobat pel camí i que no imagino aquest sense ells, notícies de consultes que fa un any eren impensables, cadenes humanes que han mogut un país sencer….
Estic envoltada de gent meravellosa i genial que em fan sentir cada dia molt feliç, que els necessito molt, moltíssim, però que alhora sé que els tinc i que hi són. I evidentment, hi ha el Xavi, que em va preparar la millor festa d’aniversari dels 40 amb la gent que més m’estimo, i hi ha els meus fills, que dir-los el “bon dia” i ells em responguin amb el mateix, ja em fa més feliç que qualsevol altra cosa. Sí, sóc feliç, i encoratjo a la gent que té molt i no se n’adona, que miri una mica al seu voltant i pugui veure que té molta sort, que tenim una vida, només una, i perdem el temps maleïnt els moments dolents, sense saber valorar que els bons són el doble de fantàstics. Si no tens una altra porta per obrir, construeix-la, tens tot el 2014 per fer-ho.

20131231-131408.jpg

El dia que la Lola va fer els seus darrers 92 anys.

El dia que la Lola va fer els seus darrers 92 anys.

Ma mare mai ha celebrat el dia de la mare, de fet crec que aquest és el primer any que he pensat en aquest dia, i possiblement n’he trobat el motiu, doncs per primer cop a la seva vida, no tindrà la seva mare en un dia com avui.

Sí, era la Lola, una senyora amb tot el seu caràcter fort, que fins el darrer dia ens va fer anar de corcoll, però fos com fos, és qui va parir la meva mare i de rebot va ser la meva àvia, i com no, la besàvia de la meva filla. No utilitzaré aquest post per fer cap reivindicació feminista, no sóc d’aquest estil, al cap i a la fi el què ens pertoca no és reivindicar-nos com a dones, però sí que crec que podem aprofitar per donar gràcies a les nostres mares i les seves i les de més amunt…

No penso constantment en quanta sort tinc de tenir una persona tan forta que em precedeix, però inevitablement en situacions de dificultat sempre he acabat pensant d’on treu aquella força que encomana sense voler. Tinc tants records on el resum és sempre “tirar endavant”, que potser per això em costa mirar enrere…

Des del Dyane 6 color crema carregat de no sé quants nens de totes les races i classes socials, on en un principi havíem de ser 3 nenes però que no sé com ella acabava fent de taxista de tots els altres per anar del poble a La Farinera, perquè sinó algun nano no trobava el moment d’arribar a casa… O com en aquests mateixos els hi preparava uns entrepans grandiosos en les meves festes d’aniversari perquè possiblement, també, seria dels pocs àpats amb dignitat que farien… I com tot i el meu pare guanyar-se força bé la vida, ella decidia treballar a casa fent unes peces de tela negra immenses que ocupaven la sala del què havia sigut “Cal Sildu” i a nosaltres, els nens, ens anava de perles per fer-les servir de tobogans i trencar-nos coll i barres… O anar a treballar a la carnisseria o donar classes de cuina fins que per culpa d’una operació del colze va haver de deixar-ho… I aquests diners que guanyava no eren per ella, no…! Mai han estat seus els diners, sinó que eren per nosaltres 2, el meu germà i jo. Ella creia que d’aquesta manera podria pagar-nos algun extra per si mai ens feia falta… Ho feia aleshores i encara ara ho fa amb els nostres fills.

Recordo quan el meu pare va tenir un accident que el va impedir conduir durant força temps,… Qui va dur-lo a tot arreu a visitar els clients a les obres va ser la meva mare. Sempre, sempre hi era i com no, sempre hi és. I quan de cop a casa nostra es decidia que vindria a menjar gent important i ella es tancava a la cuina per crear el què entre nosaltres familiarment li hem anomenat “La Fonda Ramoneta”. Recordo quan la van operar a ella del colze i ara és quan m’adono del què va ser capaç de fer tot i tenir un dolor insuportable. S’asseia a la cuina, cada dia, forçant el braç, i més i més… Volia estar bé per nosaltres i evitar donar-nos cap càrrega per culpa d’aquell “maleït mal” com deia ella…

Ella sap més bé que ningú com m’estimava al meu pare, i quina relació especial ens vinculava, però segurament si ell encara fos viu jo avui no estaria escrivint aquest agraïment, perquè no m’hauria adonat de quanta força i empenta pot arribar a tenir la meva mare. Comunicar-li que s’ha quedat vídua tràgicament és molt difícil, però adonar-se que algú com ella és capaç de clavar les urpes i treu-re’s de sobre la sorra  tot i molts cops no tenir-ne ganes, fa que me la miri embadalida i amb anhel de ser una mica com ella a mesura que em faig gran.

Aquests 40 m’han tocat especialment la fibra,… Em sento més dona, més mare, més filla que mai. Ella en farà 70 i la meva filla 10. Ens portem 30 anys cadascuna i sense saber-ho ma mare i jo ens vam treure el carnet de conduir un dia 30 de setembre! Diuen que ens assemblem físicament les 3, però sincerament, a mi m’agradaria molt més que ma mare ens deixés el llegat de força i tenacitat que duu a sobre i no pas la seva bellesa :)

I és que la Ramona segueix sent aquella dona que va a buscar els nens a escola, els dóna el menjar, els porta a les activitats extra-escolars com ja feia amb el meu germà i amb mi. Sembla que el seu dia tingui 36 hores, és capaç de multiplicar-se per 4 si és necessari i s’emprenya si no permets que ho faci. Segueix convidant als nostres amics a casa seva, perquè per ella formen part de la meva família, i això vol dir, com no, que són part de la seva. Això sí, discutim molt, perquè és tossuda com una mula, i perquè imagino que ha hagut de creure molt en ella per si mai algú no ho ha fet quan tocava.

Sé que per tothom la seva mare és única, però jo avui tinc la necessitat d’explicar-ho públicament. Molts cops pequem de parlar de les coses bones d’algú quan ja no hi és, de fet amb el meu pare sempre ho he fet a títol pòstum però mai quan el vaig tenir. Gràcies, mama, per ser-hi sempre, perquè has estat una filla excel·lent encara que mai ningú t’ho hagi dit, però bàsicament perquè ets una referència com a mare. Crec que jo he après a ser filla el dia que vaig ser mare.

T’estimo,

Gràcies per fer-me’n 40!

Posted: 11 març, 2013 in #Moments
Etiquetes:

imageSegurament vaig perdre tota la paciència el dia que ma mare anava de part: al trencar aigües i comunicar-ho a la iaia Lola (sa mare), aquesta li va dir que no era el moment de marxar perquè tocava preparar els esmorzars de la clientela de “Cal Sildu”… O sigui que ja tenim a la meva mare embolicada amb una tovallola i batent els ous de les truites pels entrepans. Com que jo em deuria esperar molt a sortir i tenia ganes de veure com era aquest món tan fantàstic, sempre més m’ha semblat que s’ha de fer moltes coses i viure-les intensament, perquè a aquí hi estem només de pas.
Sóc conscient que els amics van i vénen, alguns es queden pel camí i d’altres n’agafen de diferents. El què voldria dir, però, és que en aquests moments en que em sento madura, adulta, i possiblement amb més força que mai per dur a terme nous reptes, voldria compartir amb vosaltres la sort que tinc d’estar envoltada de les millors persones que algú podria trobar-se en aquest camí que deia abans.

Celebrar uns 40 avui dia és força normal, fer el què hem fet aquest darrer cap de setmana, és senzillament genial. Evidentment que tot ho dec al Xavi pel treball que hi ha darrera a que un esdeveniment d’aquest tipus surti rodó des de l’inici fins al final… Però està clar que si les persones que formen part d’aquesta celebració no fossin les que han sigut, per molt que es porti preparat, no acaba mai de ser una fantasia com la que he pogut viure.

Arribar a casa la nit abans que en faig 40 i trobar-me un dels rams de flors més bonics que mai cap dona hagi rebut,… I veure la cara il·luminada dels meus petits dient-me que segurament aquest serà el cap de setmana més feliç de la meva vida… Les primeres felicitacions de la nit, a les 00:00 en punt, com un despertador, de persones molt importants per a mi, persones que havien format part de la meva vida i que després d’un parèntesi massa llarg han tornat amb una força encara ara inexplicable. Aquestes persones i de rebot qui comparteixen actualment la vida amb elles i que avui dia no em puc imaginar que estiguin fora del meu jo. Persones que em demostren que en aquell precís moment estaven pendents de felicitar-me i que pensaven en mi. Despertar-me amb un allau ja de missatges d’aquells qui per “culpa” dels nens es lleven molt d’hora-molt d’hora-molt d’hora,  i viure abans dels partits esportius dels nens una abraçada llarguíssima dels 4 que formem la família Caballo-Oliveras, amb el regal del Francisco i la Maria, i amb un somriure de nou del Biel i la Jana que indicaven que aquell seria certament un dia molt i molt especial.

Les primeres felicitacions en directe de 2 persones amigues que quasi em fan plorar al pavelló per tot el què hem viscut, abraçades d’aquelles que et fan posar inevitablement un nus a la gola per tot el que transmet el silenci i la força dels braços… Victòria de la meva princesa, amb la presència de ma mare i el Fernando, en un partit d’infart però molt treballat, és un dels altres regals del dia. Entremig felicitacions 2.0 entre facebook, trucades, whatsapp, twitter i instagram. La bateria anava de baixa i jo sense reserves!! :)

Esperar-me a que em recullin a casa, passejada per Terrassa sota un sol primaveral i amb la música d’un grup de Gospel enmig del Festival de Jazz,… Relax absolut amb una bona amiga, xerrades incansables i vitamina pel cos,… Dinar en família a un clàssic amb més regals… Bateries pel telèfon, conjunt fantàstic de roba interior i perruqueria… Mm… Passejada per una bona botiga de Manresa, roba per la nit, i cap a casa a posar-nos guapos!!

Arribar entre nervis a un lloc desconegut per a mi però amb unes vibracions que desprenia que en el fons sabia que allò no ho podria esborrar mai més de la meva ment. Trobar-me als amics de sempre, de cada setmana, els del dia a dia, els amicsgermanscunyats… Abraçades d’agraïment i d’il·lusió, però també d’emocionants: olorar aquella persona que feia 15 que no veia i adonar-me que ha fet un esforç venint de fora a viure els meus 40… I allà érem les 3, amb el nostre cor de Tiffanny’s, i els que avui #sonmisamigos, aquells que em comunico amb hashtags i que ens entenem a la perfecció, els que fa 20 anys que conec gràcies a una magnífica època laboral i que encara hi són, sempre, sense perdre un fil de la meva vida… Els que hem mantingut la relació gràcies a relacions anteriors, i que hem afegit noves amistats perquè ens trobem cada divendres, aquells que gràcies als nostres fills hem començat una amistat imparable fins al punt de no voler perdre’s la meva festa tot i haver estat a l’hospital fa tot just una setmana… El que va ser un amor en el seu dia i avui ell i la seva companya formen part d’aquesta meva família “postissa” de germans, qui ha estat un altre germà postís pel Xavi i ara no em puc imaginar la meva vida sense la seva família de 4. Qui gràcies als 2 anomenats abans i al seu grup de música em tenen mig cor robat, sobretot la seva dona, que segurament és amb qui més fotos amb mil somriures tinc! Trobar-me als meus nous (però alhora dels que fa més temps que conec) amics de dinarberenarsopar i celebracions a St.Pol, però no per això menys importants al costat de la germana laboral del Xavi i el seu quasi tocayo meu de marit, i com no, als qui de debò són família però que no sé com s’han convertit amb amics de veritat…

Gaudir d’aquests inicis de festa amb un sopar boníssim, contemplant aquelles fotos d’infantesa que em feien fer un bolc al cor cada vegada que sortia qui ja no hi és avui, però que en certa manera i gràcies a la bona idea de tenir les fotos constantment visualitzades van fer que ell estigués amb mi tota la nit… I el vídeo de qui està lluny, però com diu la cançó del Xavi, hi ha alguns il·luminats que desprenen llum ben lluny, que van fer que ja no pogués controlar més les llàgrimes, amb un inici des de Paraguai de qui fa molts anys forma part de la meva vida estigui on estigui i fent aquelles tasques que poques persones tenen els collons de fer, passant per Cadis amb una família incorporada fa uns 4 anys a la meva vida i amb qui crec que he tingut els atacs de riure més descontrolats de la història…  I tornar al Bages amb una cançó que no em puc treure del cap. Frases de sempre, amb qui porto mitja vida, paraules que fa més de 20 anys que ens diem i que ara i avui queden plasmades en una música de qui és un altre d’aquells amics que s’han de tenir.

El que va seguir després amb els regals, la música perfecte del Marc, el beure, les disfresses, les abraçades, fotos, riures descontrolats, vídeos que un cop muntats han estat un èxit, frases, sortides a fora, amics que fan amics nous, i que aquests en fan d’altres, gent que parla amb qui jo mai hagués imaginat, bon rotllo, encara més, més amor, més amistat, més perfecció,… Més felicitat. No tinc paraules per descriure aquella nit. Ni vull que em surtin a fora,… En realitat vull quedar-me-les per sempre més amb mi perquè així jo i els que van tenir la sort de ser-hi puguem sempre més anar a buscar en aquell raconet de pensament el què ha estat, i perdoneu l’egocentrisme, una de les millors celebracions de la (meva) vida.

L’endemà vam acabar d’arrodonir-ho tot i el cansament amb la resta de qui avui forma part de la meva vida amb una gimcana i uns passejos amb tirolina… Evidentment la meva família, començant per la meva mare i el Fernando, passant pel meu germà i companya i nebodes, i acabant amb els meus fills i nebots. Els amics d’una altra època fantàstica de feina i que sempre, sempre més han estat al meu costat. També qui va venir expressament d’un cap de setmana d’esquí perquè sap com n’és d’important per a mi que hi sigui, i qui malgrat viure a fora des de fa un temps, va voler venir a fer-me una abraçada inacabable… I qui fa relativament poc que conec però no per això menys important, el que forma part actualment de la vida laboral del Xavi. I com no, els fills dels meus amics, i la #cangurdepeli, una personeta tan especial que com sempre em posa la pell de gallina per com viu la nostra vida.

A tots, als que hi vau ser i  també als que haguessin vingut però per causes diferents no van poder-hi ser,… GRÀCIES PER FER-ME FELIÇ.

A mi sempre m’ha costat dir “T’estimo”, i em refereixo a aquell “T’estimo” que surt de dins i que arranca sentiments d’amor perquè l’altra persona els  pugui sentir… Però avui tinc tanta necessitat de dir-vos-ho, que crec que si queda per escrit podreu recordar-ho sempre més quan no sàpiga dir-ho de veritat…

US ESTIMO A TOTS I CADASCUN DELS QUE HEU FET POSSIBLE QUE AVUI JO SIGUI FELIÇ.

GRÀCIES PER FER-ME’N 40.

fotoAvui us voldria presentar la meva filla adoptiva. Es la meva nena gran, la que m’ha robat el cor des d’aquest estiu del 2.012 i de la que no puc evitar parlar-ne cada dia per alguna història o altra perquè em té amb un somriure des de que la vaig conèixer.

Estem parlant de l’Aina, la que es fa dir cangur del Biel i la Jana. Però no, no és això. L’Aina ha pujat els graons amb tanta facilitat que ha arribat un punt que quan es queda a casa a dormir oblido fins i tot que l’haig de remunerar perquè me l’he fet tan meva que penso que és meva. I no parlo només de la seva actitud davant els nens, que és impecable, sinó que em refereixo que no hi ha dia que deixi de sorprendre’m que una noia (nena?) que encara no ha fet els 16 anys sigui capaç de tenir un cor tan gran per lo que ella anomena “la família 2″.

Es difícil trobar algú que a la seva edat prefereixi estar amb els meus fills que potser divertint-se amb les 300.000 amigues i amics que té. Es difícil veure una personeta així, que el dia que es mor la meva àvia ve al funeral i es fon en una abraçada amb mi transmetent-me tant i tant sentiment… No és possible que hi hagi algú com ella que t’envii un whatsapp una nit qualsevol per dir-me que li agrada el meu blog i que acabi fent-me plorar d’emoció per com arriba a transmetre aquest sentiment que la fa tan especial i de la que, com li vaig dir ahir, em faci acabar els meus adjectius positius per descriure-la… Hi ha persones que han vingut a aquest món amb una llum especial, i que, a més, tenen el do de dur a sobre una vareta màgica que els hi permet transmetre aquesta dolçor: l’Aina és una d’elles.

Estic segura que si algun dels seus amics llegeix el què penso d’ella, hi estarà d’acord. Es especial allà on va, viu tan intensament la vida i alhora, té tanta sort de saber-ho transmetre, que és impossible que qui estigui al seu costat no vagi amb un somriure tonto de felicitat.

Volia felicitar i alhora donar les gràcies als seus pares, el Josep i la Gemma, per haver-nos deixat que la coneguem i per, també, permetre’ns que ens la fem una mica nostra. Teniu una filla excepcionalment increïble, i us n’heu de sentir molt orgullosos.

T’estimo molt, aini, ainíii… aini, ainíii…!!! :) Gràcies infinites per haver aparegut a la nostra família.

MAMA2

Bon Nadal

Posted: 21 desembre, 2012 in #Moments

7-1-2012 402

 

Aprofitant que tinc el blog volia desitjar un Bon Nadal a qui em llegeix i em segueix o a qui esporàdicament i sense voler cau en el meu escrit per casualitat. De fet voldria desitjar Bon Nadal a tothom, fins i tot als que no conec, i perquè no dir-ho, als que no m’han fet la vida gens agradable, als “indisiables”, que diria aquell… A tots, perquè crec que Nadal hauria de ser, ni que fos per un dia, felicitat pura i dura!

Nadal és una barreja de sentiments tan bèstia que a vegades fa mal. Pels que ens falta algú estimat (molt estimat), ens costa horrors acostumar-nos a la seva abscència, a la seva cadira, al seu plat, als seus cants, a la seva veu, al seu somriure, a la seva olor… Es un treure’s la pols, aquell dia, respirar profundament i dir-se a un mateix i amb una força que no trobes: “…és… Nadal…”. Però per altra banda tenim una alegria d’eufòria, jo sempre l’he sentit així. Nadal és tan màgic al mateix temps! Tenir fills ho converteix en un dia on només hi manca la neu a la finestra per posar-hi la cirereta del pastís. Ho vivim apassionadament, caga tió, roba nova (aquest any no, aprofitarem la dels anys anteriors), nervis pels tiberis, música de nadales de fons, torrons, felicitar als amics, regals,.. Es.. Es una intensitat a flor de pell, que fa que l’abscència d’alguns es converteixi amb una bombolla que ho tapa i que et fa dir: “l’any que ve anirà millor”.

Tan de bo hi hagués més màgia repartida perquè tothom, absolutament tothom, però sobretot els nens, trobéssin el significat de la paraul felicitat ni que fos el dia de Nadal… I si us plau, llenceu les aspereses al contenidor transparent… Al cap i a la fi, el món s’acaba… però que acabi bé.

Us deixo la cançoneta de Sanjosex “Polvorons amb mel”… Senzillament genial per aquests dies..!

BON NADAL 2012

Plorar quan no en sabem

Posted: 6 desembre, 2012 in #Moments
Etiquetes:

llorar

Dilluns ben d’hora ens vam despertar amb la trista notícia que la Carme ens havia deixat. Rebre un missatge on hi diu que la mare d’un amic (germà) s’ha mort et deixa amb el telèfon a la mà durant uns segons més llargs de l’habitual… No és agradable per ningú, però en aquest cas era un sentiment de “no pot ser” barrejat amb un alè de descans.

Comunicar-ho a la meva família i dir que per fi descansarà fa que la boca se’m faci més petita de lo habitual i em fa creure que sóc un monstre al pensar que és millor aquesta situació que 15 anys de sofriment per malaltia degenerativa i incurable.

Però arriba aquell moment en que m’assec a la cuina, amb el meu cafè amb llet i em trobo que de cop les llàgrimes em cauen, sense saber massa bé si també és correcte que pugui plorar per l’absència de qui feia anys que no veia des de que, per mi, va deixar de ser ella. Puc plorar? No, en aquell moment em va semblar que era una falta de respecte (a no sé qui) i vaig fer enrere per no expressar el què ni jo mateixa era conscient que sentia en aquell moment…

Agafar el cotxe per anar a veure la família i prohibir-me deixar anar una llàgrima, talment com el dia de la mort del meu pare. Prohibit plorar. Ara no toca. Saber (creure) que hi haurà algú que et necessitarà forta i que no voldrà plorar davant teu,… Això era el què passava. Sabia que el meu amic (germà) no voldria plorar, perquè,.. Com molta gent, no en sap.

No ens han ensenyat a mostrar el dolor, només l’alegria. No ens està permès defallir en cap moment, perquè ningú ens ho ha permès. Des de petits, quan ens feiem mal, ja ens deien “no ploris”, quan perdíem un objecte per a nosaltres preuadíssim, hi havia el “no passa res” i el substituïes per una altra cosa, quan se’ns moria la primera mascota hi havia un “se n’ha anat” i així fins arribar de cop a la mort d’algú a qui estimes. No hi haurà el petó de la mare per guarir-te la ferida, ni et remplaçaran l’objecte perdut, ni de cop t’arribaran amb una altre mare per substituir la que se n’ha anat. No. No en sabem, ningú ens n’ha ensenyat, senzillament… S’ha mort.

Arribar al tanatori amb els punys apretats i amb un nus a la gola que m’impedia ser qui sóc, mentre el meu cervell m’indicava que “està prohibit plorar”. I així vaig fer-ho,… Fins que entre conversa amb la Marina i la Montse vaig recordar el meu moment de cafè amb llet i les llàgrimes començaven a fer-me la mala passada (el martell de “no puc plorar” cada cop em picava més fort al cap) i per fi va arribar qui no sap plorar, el meu amic (germà). Ni paraules, ni mirades… No va caldre res més que una abraçada infinita per ensenyar-li al Jaume, que plorar ens està permès. Que la mort de la Carme és una pena amb dolor, i que el millor medicament en aquests moments,… Són les llàgrimes. Que l’ha perdut i serà insusbtituïble, que no tornarà, però que el record el tindrà sempre.

Els nostres fills han de saber que les persones, a vegades, se’n van per no tornar mai més perquè es moren, no perquè volin cap al cel, ni perquè se n’hagin anat de viatge. La mort existeix, i per tant, s’ha de donar permís per expressar un dolor infernal.

Somriu i regala alegria!

Posted: 27 novembre, 2012 in #Moments
Etiquetes: ,

Tots tenim dies bons, dies que almenys pots somriure, i dies que demà serà millor… O també ho podríem dir com a: tots tenim dies horrorosos, de molta mandra, i dies en què costa molt… En els 2 casos hem dit exactament el mateix, però en el primer utilitzem positivisme en la frase, i en el segon tot és negatiu.

Ara que ha passat la campanya electoral, recordo que em vaig quedar amb un tema que va comentar un expert a la ràdio: mai es pot posar un eslògan amb un NO o negativitat, perquè t’assegura una pèrdua segur. Jo no hi entenc gens ni mica, i menys de sociologia i maneres de pensar, però sí que puc parlar de la meva experiència i del meu entorn.

Tot i la mandra que em pugui fer, un cop em llevo em considero una persona amb molta energia. Es quan més ganes tinc d’endreçar les coses, de xerrar, de crear esdeveniments, d’adequar-me l’agenda segons el què crec que puc ser capaç de fer aquell dia,… Considero que em llevo amb el peu dret en sentit figurat, doncs per on dormo ho faig amb l’esquerre ;) i penso que no costa gens, un moment abans d’aixecar el cos, donar gràcies a qui sigui per tot el què tenim. Crec doncs, que sóc una persona que tot i tenir una aparença seriosa, sóc positiva i per tant, comparteixo l’alegria, el què vol dir que puc ajudar als del meu entorn a ser una mica més positius.

En la meva època laboral a l’Hotel Arts al back-office hi havia un dibuix d’una cara d’un noi amb un somriure tibat per 2 pinces d’estendre la roba a cada galta i hi deia: “Sonríe, estamos en escena”. El primer dia que el vaig veure vaig pensar que tota aquella filosofia era una secta tal i com m’havien parlat,.. Però més endavant vaig entendre realment que aquella manera de comunicar-nos amb el client era fantàstica! Si sortim a aquest escenari anomenat vida amb un somriure d’orella a orella, estarem repartint alegria, i lo què és més increïble: d’una forma gratuïta!!

Visc al Bages, on els extrems de temperatura són dels més alts de Catalunya: molta calor a l’estiu (#Manrakesh) i molt fred a l’hivern (#Manrússia) i per tant, els canvis d’estat d’ànim crec que poden sentir-se força influenciats per culpa del clima. Avui ens hem llevat en un dia gris, fred, entre gotes fines i emboirat. Però sabeu què us dic? He tret el cap per la finestra i amb un somriure d’orella a orella m’he limitat dir-li a l’hivern: “Benvingut, t’estàvem esperant perquè tu ens portes el Nadal”.

Crec que entre tots podríem fer un món més positiu si regaléssim alegria. No costa tant, només es demana un somriure :)

Que el meu fill s’assembla físicament al meu pare, és un fet que molts hem pogut comprovar. Que el Biel és fill del seu pare,… N’és un de molt important, sobretot per tot el que va dir ahir a la nit i del que encara n’estic processant les dades.

 

La Jana va començar a parlar de Jesús i de la multiplicació dels pans, i em va agradar la visió que en té d’aquesta història:

- Sabeu que Jesús no va fer un miracle, sinó que al partir els pans i compartir-los amb l’altra gent, va semblar que feia molts més pans, com si fos miracle? “Compartir és multiplicar” – Resulta que ho havien fet a l’escola i la mestra (Anna, gràcies!) els hi va enfocar d’aquesta manera.  La Jana estava emocionadíssima explicant-nos la història de la classe quan de cop apareix el Biel i ens diu que segurament Jesús deuria existir com si fos un polític, que deuria ser una bona persona, però que Déu en realitat no ha existit mai… I aquí va començar la meva fascinació per veure com la mare natura és capaç de crear un fill exactament igual que el seu pare en la manera de pensar:

- Jo crec que en realitat no és la primera vegada que existeixo, sinó que és possible que ho hagi fet molts cops, segurament alguna vegada he estat una formiga, o fins i tot he pogut ser jo mateix més d’un cop.

(Silenci a la cuina, els meus ulls no pestanyegen i el Xavi em mira i es posa vermell amb un somriure de complicitat cap al Biel com dient-me: és fill meu)

La Jana no entenia res,… Em va mirar i em va dir: “però què diu, el Biel, d’una formiga?”. El Biel n’hi va donar una resposta:

- Sí, Jana, és possible que tu i jo en realitat en aquests moments no estiguem aquí, sinó que ens ho sembla, però que també pot ser que estiguem a tot arreu, o que no estiguem enlloc. No sabem on som, no ens ho pot dir ningú… Potser aquí al costat hi ha uns éssers vius tant petits que no els veiem, potser són unes molècules (ara m’hi posa les molècules??) que en realitat són elles les que ens diuen que haguem de parlar, i que ara mateix m’estan dient que li digui a la mama si em deixa anar a veure a la tele.

La Jana se’m va acostar i em va dir si en realitat hi havia algú més entre nosaltres,… La vaig tranquil·litzar dient-li que érem nosaltres 4, que tot allò són imaginacions del Biel i que no són certes, tot i que li vaig dir al meu fill que estava bé que pensés que tot plegat eren éssers vius,… (Sincerament, no sabia què dir, i el Xavi estava en silenci còmplice cap al Biel, ell pensa igual!).

I ja no hi havia qui parés al Biel:

- A vegades penso que vosaltres no sou els meus pares i que tots plegats sou uns actors. (nooo!!! és el Xavi en versió aleví!). M’imagino que a la resta del món ens estan veient per la TV, menys a Catalunya, perquè sinó jo me n’adonaria. I que la vegada que vam anar a Roma, llavors els catalans van poder seguir la sèrie, i que els romans estaven súper contents que hi anés jo perquè en realitat, tots em miren a mi. Que quan l’Oriol (és el seu amic) passa pel meu costat i estossega, és perquè els de la sèrie li han dit que ho faci (això m’ho va representar i tot, amb tos a la meva orella inclosa…) I que jo et demano que et posis el Canal+, mama, però que m’has de dir que no pels diners, perquè els de la sèrie et diuen que ho diguis, però jo sé que en el fons tu voldries que el poséssim. Es més, penso que tot és inventat, i que aquesta crisi també l’ha creat els que escriuen la sèrie. EN REALITAT, MAMA, NO HI HA CRISI.

Bé,… Doncs no hi ha crisi, és una manera de veure que la culpa del nostre NO constant durant una negociació pares-fills cap a un desig d’ells a un SI, no és culpa nostra, sinó de tots els que han creat aquest món ple de molècules, aquesta existència o aquest Show de Truman.

Espero seguir sent l’actriu que fa de mare del Biel i la Jana fins al final de la meva vida, i que les molècules no interfereixin massa d’hora en que jo canviï d’un estat humà a un de formiga.

Benvingut Nil

Posted: 16 novembre, 2012 in #Moments

La veritat és que encara estic un xic emocionada. Els posts de l’Enric des del dia que el Nil va decidir tocar la porta i sortir tant sí com no, l’aniversari de la Mariona, els meus fills, una setmana més aviat feixuga laboralment parlant,.. Però ja està. Ja estem a divendres i això em farà el camí més fàcil per poder escriure el post que des del dia 14 intento penjar al meu bloc.

El Nil és el petit, en tots els sentits. Es el petit de casa seva, de la família Bastardas, de la família Homs, de casa nostra, dels amics,… I és el petit perquè ha volgut néixer abans d’hora. Estem parlant de 5 setmanes, uns 35 dies aproximadament. I d’aquests dies ell va decidir empènyer fins al final per poder fer-ho el mateix dia que l’aniversari de la seva mare. Van passar un dia d’estrés de lo millor i pitjor, com deia ahir l’Enric: “El pitjormillor dia de la meva vida”. Però mentre em deia això, oblidava que si són així de forts, és perquè han passat pitjors dies (no millors).

Que uns amics tinguin un fill és emocionant, que l’Enric i la Mariona tinguin el Nil ho fa especial. Segurament no sóc objectiva, però penso en ells com una parella que han viscut tan intensament tot el què els hi ha passat, que a vegades em dóna la sensació que fins i tot jo estic en un Dragon Khan. Ells ja es van conèixer en un dia d’aniversari, van ser coneixedors d’una mala notícia un altre dia d’aniversari, en aquest cas ja del casament, i el Nil decideix també venir abans d’hora perquè no vol ser diferent i ha de tocar la campana en l’aniversari de sa mare.

“Torneu a ser tiets!!” va ser la frase que va fer esclatar la meva família per 2 motius: el primer perquè volia dir que tot havia anat bé després d’un dia de missatges contradictoris, el segon, perquè nosaltres no som tiets, ni cosins, ni nebots,… Però tampoc som amics corrents. Som una mena de família que no té la mateixa sang, però que viu intensament el què a l’altre li passa. Això els entesos, que són ells, segurament hi trobarien una descripció més acurada, jo puc dir el què sento, i ara mateix expresso que som tan feliços de (con)viure aquests moments amb la família Bastardas-Homs, que no volem que això s’acabi. Mai.

Gràcies al Nil per posar la cirereta a una història preciosa com és la família Bastardas-Homs, i retruc, la nostra.

Us estimem, merci per fer-nos tiets.